Durant un moment

“Vull que ho sàpigues des de la primera ratlla: aquest llibre tracta d’una catàstrofe”, adverteix d’entrada la narradora d’una de les meves novel·les d’infantesa: Quan un toca el dos, d’Anna-Greta Winberg. Una catàstrofe, explica la Madde, et fa plorar a llàgrima viva. “Tot d’una, però, és com si tot hagués ja passat; estàs contenta, piques de mans al compàs d’una bona música de la ràdio o et mires al mirall del bany per veure com et queda el pentinat nou. Són coses d’aquestes que fas quan deixes de pensar durant un moment que en el fons estàs molt i molt trista. Durant un moment; fixa-t’hi bé: he escrit que no hi penses durant un moment”.

A Si això és un home, Primo Levi va escriure: “A la vida tothom descobreix, més o menys aviat, que la felicitat perfecta no és assolible, però pocs es paren a pensar, en canvi, en la consideració oposada: que tampoc no és assolible una infelicitat perfecta. Els moments que s’oposen a la realització de tots dos estats límit són de la mateixa naturalesa: deriven de la nostra condició humana, que és enemiga de tota infinitud. S’hi oposa el nostre sempre insuficient coneixement del futur; i això s’anomena, en un cas, esperança, i en l’altre, incertesa del demà. S’hi oposa la seguretat de la mort, que imposa un límit a tota alegria, però també a tot dolor. S’hi oposen les inevitables preocupacions materials, que, així com enverinen tota felicitat duradora, també distreuen constantment la nostra atenció de la desgràcia que ens amenaça, i en fan fragmentària –i per tant suportable– la consciència.”

Durant un moment, la infelicitat deixa de ser-ho. Durant un moment, oblides fins i tot que et porten en un vagó de mercaderies cap a Auschwitz. Un viatge resistible gràcies –ves quina cosa– a les incomoditats: els cops, el fred, la set. Preocupacions materials que van mantenir Primo Levi i companyia “surant sobre el buit d’una desesperació sense fons”.

En plena dissort, l’alegria qui sap on para. Ens envaeixen l’angoixa, la tristesa, la por, un dolor com una allau. L’únic consol és que tot és efímer i que també això passarà. Demà o demà passat o demà-passat-no-l’altre, el préssec ens farà ensalivar i la pena potser no ens farà riure, però ja no ens farà aquest mal.

Perquè tanta transcendència embafa i perquè estem condemnats a anar fent. Ho escriu Jonathan Franzen a la novel·la Llibertat: “Al cap i a la fi hi ha certa felicitat en la infelicitat, si és la infelicitat adequada”.

La pitjor de les catàstrofes pot semblar mentida, durant un moment.