El teu cos és un càntir.
I tens les costelles tibant cap a la pell.
Què amagues aquí dins, dona del misteri?
Ni jo ho sé.
Que la marea a vegades puja i baixa m’ho va assenyalar un mariner que no he tornat a veure mai més.
I ara jo m’assenyalo l’àncora d’un vaixell enfonsant-se, els dos rems reclamant-me: vine, escapem-nos, marxem!, el mapa desdibuixat d’un altre temps.
On jo era una altra, i uns altres eren els neguits, les persones per qui em desvivia, els somnis que ara són sorra que no brilla.
(És cert: les coses que semblaven eternes només han durat un moment).
I ara tinc peixos de cua que fan cercles al voltant seu, embogint perquè els deixi sortir, un cofre tancat on diuen que hi podria haver or, un raig de llum sobre l’aigua fosca del fons.
Tota tu avui ets un altre mar.
Però no el saps mostrar.
Només navegues de portes endins.
De què ets nàufrag, et diran.
De tot el que no deixo sortir de mi.
