Primer: he mirat per la finestra i ha aparegut un cavall negre davant del mar. Movia la cua. Quiet. Preparat.
Segon: que el futur em vingui de gust. Que tot el que semblava fix, quiet, sagrat, immòbil, tremoli i s’esfondri. Sorpresa: canvi d’escenari. Veus com la persona que ets es despulla, es canvia de roba, i diries que és la mateixa, però saps ben bé que no.
Tercer: l’aigua calentíssima de la dutxa em raja sobre el clatell, i el cansament baixa i s’escola pel forat –el tap, massa gran, no ho pot aturar–, i se’n va per les clavegueres, lluny lluny. I la pell, la meva pell, i jo dins d’aquest cos.
Quart: si de nit m’allunyo dels fanals, es veuen millor les estrelles. Com més a dintre de la foscor soc, més llum hi ha al cel.
Cinquè: em dic que els qui són vius un dia moriran. Mira bé el que ara tens davant. Tot és i després desapareix. Focs artificials de pena, alegria, amunt, avall, estima, ensorra’t, destrossa’t, torna-hi, camina, obre els ulls, tanca’ls i fes aparèixer a la ment allò que més voldries. I toca-ho i ves-hi, que ho saps: la il·lusió a vegades es fa de carn.
Sisè: l’escuma del mar salta i es queda sospesa un moment en l’aire. Tenir un missatge i aguantar-me uns segons i pensar: soc en el moment abans de llegir-lo. Fer durar una mica més l’espera, obrir els ulls al durant, notar el gust del després.
Setè: el foc crema. Mires durant hores com devora una branca. I t’hi alies, ennegrint-te els dits. De lluny, t’escalfa; tan de prop, ja t’has cremat. El foc, com l’amor, és qüestió d’estructura i distància. I a estones fas de flama i a estones et reconeixes en la misèria que queda de branca.
Vuitè: semàfor verd, abans de creuar el pas del vianants penses: que bé, haver-lo conegut. Aquest somriure tan bonic que té, i que no se’l vegi. Ni vegi el que penso. Ni jo vegi el que pensa. El pensament: aquest lloc ample on tot pot ser.
Novè: estirar el cotó per fer neu mentre amb mans lliures parlo amb ma germana. Riure, fer riure. Saber que hi ha persones amb qui no hi ha secrets. Anem a Amsterdam per cap d’any? Vinga, va. I fer-ho. Sí: convertir les possibilitats remotes en plans.
Desè: l’home que em pica a la finestra per donar-me una petxina: Cada dia passo per aquí, gràcies per decorar l’arbre. La desconeguda que al tren plora al meu costat pel diagnòstic, i ara m’ensenya fotos de la seva filla: Oi que és bonica? Tinc un dietari i avui hi escriuré que he conegut una noia al tren. Li dic adeu amb la mà abans de baixar el vagó.
Onzè: la dona que a passeig de Gràcia m’ha deixat passar rere seu perquè he tornat a perdre el bitllet. Un altre dia: el noi que comprova tiquets de l’AVE em diu: que tinguis un gran viatge! És amabilíssim amb tothom quan podria no ser-ho.
Dotzè: sobre l’asfalt, un colom gira una mica el coll i la llum del migdia li fa brillar. Que lleig, diu algú, sembla una rata. I jo: però si és preciós, mira quin lila, és ben bé de faisà. Per dintre, com una sentència: mai diràs que algú és lleig perquè els altres ho diguin. Al contrari: cauràs de genolls davant d’allò que et sobrepassi. I reconèixer la bellesa serà la teva forma de practicar la llibertat.
Tretzè: el plaer de moure els llavis dins la bufanda blanca. El sol que em fa més ros aquest tros de cabell. El so com d’escombra que fan les fulles del carrer. La forma com algú mou les mans per explicar-se. Que el tren arribi just quan he pujat les escales de l’estació. Adonar-me que respiro. Que camino. Que aquella pau suau i llarga ha tornat. Que el lliri que vaig plantar creix sense mi.
Catorzè: em sobrevola un avió amb so d’helicòpter. Què passarà aquest any? On aniré? A la sorra hi ha les petjades del cavall; al cel, d’aquí una estona, no hi quedarà rastre de res: la persona que volava ves a saber on és.
3
