«Los cronopios, en cambio, esos seres desordenados y tibios, dejan los recuerdos sueltos por la casa, entre alegres gritos, y ellos andan por el medio y cuando pasa corriendo uno, lo acarician con suavidad y le dicen: “No vayas a lastimarte”, y también: “Cuidado con los escalones” »
Historias de cronopios y famas, Julio Cortázar
Hi ha els qui arrosseguen les sabatilles i els qui caminen descalços. Els qui porten tiretes a la butxaca i els qui es punxen el dit petit i miren fascinats el punt vermell.
Hi ha els buscacontactes que ho calculen tot per passar del punt A al B i hi ha els que van despistats, perden el tren i pugen al següent. Hi ha els qui diuen que tot és culpa de la vida i els qui s’obliden de què van fer ahir. Els qui tenen els ulls buits, com si els hagués arrencat algú –potser ells mateixos?–, i els que miren una cadira però en veritat hi estan veient la idea que t’expliquen. Hi ha els qui es creuen de debò que les coses duren per sempre i els qui s’angoixen quan senten que fa massa dies o mesos o anys que estan fent el mateix. Els qui lligarien amb cadenes totes les coses que els van bé i qui les tiraria pel barranc per veure què més hi pot haver.
Hi ha els de veu dolorosa i els qui pugen les escales xiulant. Els qui ordenen la roba i s’ho apunten tot a l’agenda, i els qui són incapaços d’escriure res en una llibreta de línies. Hi ha els qui els fa tantíssima por fer un pas que se’ls acaben fent les cames de pedra, i els qui són una gota d’aigua que ara passa per un riu, ara per un núvol, ara pel mar. Hi ha els qui desconfien de l’home nou que ha arribat al poble i els qui li donen les claus de casa i li serveixen un plat ben bo. Hi ha els qui salven formigues i els qui les trepitgen. Els qui es memoritzen l’abecedari i els qui creuen que encara hi ha una lletra per descobrir. Els qui diuen estimar és un quadrat i qui s’enamora de triangles i rombes i formes estranyes que no havies vist mai.
Hi ha els qui fan les factures al dia i els qui prefereixen no cobrar-les per no haver-les de fer. Qui creu que un mitjó desaparellat, un got del rentaplats, o la cirera que no ha triat de la capsa de la fruiteria tenen vida pròpia, i els sap greu haver-los d’abandonar, i tot de coses que si ho veiés algú seriós li diria que no està bé del cap. Hi ha els que dinen a la 13.00 en punt i els que dinen quan tenen gana. Els qui es netegen la punta de les sabates i els qui van amb els cordons desfets fins que algú els avisa i per educació se’ls lliguen. Els qui s’inflen dient: fa trenta anys que estem junts! i els qui en secret pensen: hi he estat una nit, i aquesta nit ha durat trenta vides.
Hi ha qui fa la maleta una setmana abans i qui se’n va sense res. Qui es guarda la pena per a ell i qui la tragina com un cavall de fira i tothom que s’hi apropa es queda trist i derrotat. Hi ha els que diuen gràcies d’una forma automàtica perquè al súper els hi han dit: la còpia del tiquet? No, gràcies, i els qui t’agraeixen coses petitíssimes com haver passejat junts fins la Rambla. Hi ha els que eren escollits primers per l’equip de futbol del pati i els qui quedaven últims i anaven amb qui els feia menys mala cara. Els qui en comptes d’adeu et diuen: que et vagi molt bé la vida! i els qui en el somriure dissimulen l’amargor de saber que alguna cosa et va bé. Hi ha els qui compten endavant i els qui compten enrere. Els qui es distreuen mirant els gestos que fa un desconegut que no sap que un altre desconegut el mira i els qui només es miren a ells mateixos. Hi ha els qui fan bogeries i els qui critiquen els qui fan bogeries. Els qui arrenquen una flor i els qui no la toquen perquè tu també la puguis olorar.
13
3
