Foto: Elina Krima
Em dic Olga, però m’hauria agradat dir-me Susanna. Els meus pares sempre em van dir que havien elegit Olga perquè preferien els noms breus, fàcils de pronunciar i poc habituals. No obstant això, el pare i la mare potser no sospitaven que el meu nom passaria a ser el riu més gran d’Europa a les respostes errònies de l’examen de geografia del trenta-cinc per cent dels meus companys de cinquè de primària; potser d’un quaranta-dos per cent, fins i tot: aquesta només fou la primera conseqüència rellevant de dir-me com em dic.
Del meu nom me n’agrada el cinquanta per cent. Sento una peculiar debilitat pels percentatges, sí; en aquest cas, però, l’afirmació no pot ser més exacta: de l’Olga només en voldria l’Ol, perquè aquesta primera meitat és comuna als adjectius olorosa, oliosa, olímpica. M’agraden aquests adjectius. Si fos Susanna, tot esdevindria més estimulant; si els pares haguessin decidit posar-me Susanna, a dia d’avui, als meus trenta-dos anys, potser ja hauria aconseguit desdoblar la meva personalitat fins a assolir un binomi que expandiria l’abast de les meves experiències vitals, i que em permetria, en certa manera, viure dues vides distintes al mateix temps i en un mateix cos. No hauria estat meravellós, això? No seria aquest el somni de qualsevol escriptora, al cap i a la fi?
Si m’hagués dit Susanna, hauria firmat com a Anna, sense el Su, als meus llibres, poemes i relats. L’Anna hauria estat l’autora, la que hauria hagut de gestionar els èxits i els fracassos; les expectatives pròpies i alienes; l’ego, la vanitat, els somnis de grandesa i les baixades als inferns. En canvi, la Su –ai, la Su!– l’hauria reservat gelosament per als flirtejos, per al sexe, per als encontres casuals, esporàdics, amistosos i passionals –a vegades, tot al mateix temps.
Dir-me Susanna m’hauria permès desenvolupar una esquizofrènia voluntària; crear uns Dr. Jekyll i Míster Hyde particulars dintre del meu cap, i ser Anna en figurar com a escriptora i Su només a la intimitat. Su de suau, subversiva, surrealista, sublim, suficient. Quins adjectius més extraordinaris per compartir-hi una primera síl·laba!
Per a la resta de món –per als qui no fossin lectors ni amants– seria simplement Susanna, és clar: per al món sencer, el nom sencer; la suma de dues personalitats que, juntes, perdrien molta força, curiosament. En realitat, el que més m’hauria agradat és dir-me Susanna i passar-me la vida sent l’Anna i la Su: escrivint i fent l’amor, i perdent sovint la noció d’on acabava una cosa i començava l’altra.
Els meus pares, però, em batejaren com Olga sense sospitar que, amb la seva innocent elecció, limitaven les meves opcions i condicionaven les possibilitats que la vida tendeix a oferir als qui tenen noms apropiats per potenciar-les –Jessica no és nom de presidenta del Govern; Ramona no sona bé per a una actriu porno.
Alguns diran que hauria pogut canviar-me de nom en ser adulta, però no em va semblar ètic: sempre he opinat que els fills tenim l’autoritat d’actuar lliurement a partir d’una certa edat, però fer alteracions retrospectives en les decisions que els pares van prendre quan les nostres neurones encara eren verdes penso que constitueix una forma de retret encobert, com una manera injusta i dolorosa de dir-los «us vau equivocar».
Em consta que les embarassades tendim als excessos de sensibilitat, però potser l’únic que ocorre és que l’alteració de les hormones potencia uns trets que ja formaven part de la nostra personalitat, i que amb l’embaràs tot just s’accentuen. Crec això perquè ho vull creure i perquè, malgrat la meva tendència a donar voltes a les coses, només una justificació com aquesta explicaria l’increment de les revolucions dels meus pensaments des de fa tres mesos: necessito pensar que les enrevessades cavil·lacions que he detallat envers una qüestió tan –aparentment, només aparentment– banal com el nom d’una persona es deuen a aquest estat d’excepció que, amb una mica de sort, s’acabarà d’aquí a sis mesos.
D’aquí a sis mesos, però, em trobaré en una situació extremadament difícil, molt més del que havia suposat abans de lliurar-me a uns raonaments obsessius i exagerats que m’impedeixen, ara per ara, decidir el nom de la meva filla a la lleugera. A en Marc li agraden Martina, Marta i Marina: tot i que m’estimo molt en Marc, no puc deixar de trobar sospitós que els noms escollits per a la nostra filla comparteixin les tres primeres lletres del seu propi nom. Aquestes lletres són les de la mar i la mare, d’acord; però també les de màrtir, martell i mareig. No em convencen, no.
Per la meva part, he procurat pensar-me bé les meves propostes, i se m’ha ocorregut que podria posar a la nena el nom que jo sempre vaig anhelar i que els pares van negar-me. Susanna, Susanna, filla, vine, dic en veu baixa de tant en tant, mirant-me la panxa i acaronant-me el melic que em connecta a la criatura. Hi ha dies que ho tinc clar; dies en què visualitzo la seva carona de Susanna, de Su i d’Anna. D’altres dies, però, em demano si no estic caient en un gran error: al cap i a la fi, què passarà si la meva filla no té el talent o les ganes necessàries per ser escriptora, o si no és una gran amant del sexe, del flirteig i dels encontres casuals, esporàdics, passionals i amistosos? No l’estaria condemnant, en certa manera?
Procuro anotar cada dia els conceptes que associo a la meva imminent maternitat. Per ara, els que guanyen força són vida, vertigen, vitalitat, voràgine, vocació; però també estimació, esperança, expectativa, estímul, esgotament, ésser. La V i la E, fonamentalment, i així vaig comentar-li a en Marc ahir. Ell, com és comprensible, considera que estic donant massa importància a aquest assumpte. Jo, com és inevitable, només m’aferro a la idea que, afortunadament, sempre podem optar per un nom compost.
4
0
