I em vols

La porta per on entra la carícia és la mateixa porta per on supura la ferida

Foto: Caro



I en molt poc temps t’aboco pel broc gros la meva història (els naufragis, les violències, els miracles, les nostàlgies) i tu l’entomes a cop de retrovisor i em somrius i em vols. Tan senzill i tan inexplicable. Vas arribar quan tot m’era lluny, la gent i els paisatges i la mare i la terra, i em vas ser casa. Perquè sí i sense voler, o sense esperar. Han tornat a fer-se nítids els somriures i el contorn delimitat de les coses. S’han desdibuixat els panys que engarjolaven la tendresa. La porta per on entra la carícia és la mateixa porta per on supura la ferida, no n’hi ha cap altra. I aquí les tens, esquinç i emplastre, dolor i besada, en el tombant exacte en què ens encaixen els cossos. El que vam ser ens estima aquí, a tocar de la pell, en aquesta abraçada que em diu que em veus sencera (les nostàlgies, els miracles, els naufragis, les violències), i em somrius, i em vols.



* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.

Nou comentari

Juan Miguel Morales
Envia'ns un àngel que sigui com tu
Aniré com quan anàvem junts/ darrere les teves passes,/ d'esquena al futur
Més entrades...
Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...