Foto: Caro



I en molt poc temps t’aboco pel broc gros la meva història (els naufragis, les violències, els miracles, les nostàlgies) i tu l’entomes a cop de retrovisor i em somrius i em vols. Tan senzill i tan inexplicable. Vas arribar quan tot m’era lluny, la gent i els paisatges i la mare i la terra, i em vas ser casa. Perquè sí i sense voler, o sense esperar. Han tornat a fer-se nítids els somriures i el contorn delimitat de les coses. S’han desdibuixat els panys que engarjolaven la tendresa. La porta per on entra la carícia és la mateixa porta per on supura la ferida, no n’hi ha cap altra. I aquí les tens, esquinç i emplastre, dolor i besada, en el tombant exacte en què ens encaixen els cossos. El que vam ser ens estima aquí, a tocar de la pell, en aquesta abraçada que em diu que em veus sencera (les nostàlgies, els miracles, els naufragis, les violències), i em somrius, i em vols.



* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.

Nou comentari

El piano

Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how
Comparteix

Carros de foc

Vangelis va ser el compositor de la banda sonora d'aquesta pel·lícula
Comparteix

La moto

Passeu del meu funeral/ si un bon dia me la foto

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix