Foto: Mariano Mantel
El meu primer nòvio es va declarar insubmís al servei militar. Havia nascut el 1968, un any tan revolucionari com poc original per néixer: la seva era una lleva amb més candidats forçosos a aprenents de soldat que places. Van fer un sorteig i ell va sortir excedent de contingent: se salvava de la mili per la cara, mira que bé. Però el noi va al·legar que era insubmís i que, com a tal, no s’acollia al benefici que li havia reportat el bombo de la sort, perquè l’objectiu era aconseguir la fi del servei militar per a tothom.
D’entrada, la seva reacció em va costar d’entendre: per quins set sous es complicava la vida si ja s’havia escapat de la mili? Després li vaig fer costat: tenia tot el sentit del món continuar lluitant. Després el vaig deixar (per altres motius). Ell es va estalviar igualment la mili perquè es va decretar una amnistia per als objectors d’abans de l’aprovació de la llei: no li va caldre ni tan sols fer la Prestació Social Substitutòria. Anys més tard els moviments antimilitaristes van cantar victòria: la mili es va acabar per a tots. I jo mai més he acusat ningú de complicar-se l’existència quan hauria pogut optar per la via fàcil.
No està escrit enlloc que el camí més curt sigui el bo. Els revolts poden servir per garantir la jugada i fins i tot per agafar embranzida. En matèria de conquestes socials, l’objectiu és col·lectiu i convé anar pas a pas. Lents i lluny, d’acord. I caminem per poder ser, i volem ser per caminar. Però si els caminants es fan la traveta entre ells per sistema (ara tu, ara jo i tornem a ensopegar), o si fan un pas endavant i dos passos enrere, és més que probable que quedin encallats al mateix sot pels segles dels segles.
5
0
