Il·lustració: Eva Armisén


Busques una taula apartada, des d’on les converses alienes se sentin però com si no. Demanes una aigua o un suc de taronja o un cafè. Demanaries un cacaolat i un croissant, però després et tocaria passar comptes amb els remordiments.

Deixes la motxilla de pell a la cadira del costat. Te l’hauries de posar als peus, retenint-la entre les cames, perquè no la pogués agafar ningú. Però ets refiada de mena i un pèl supersticiosa: amagar-la seria donar per fet que pot desaparèixer, i et fa no-sé-què convocar el disgust.

Obres la llibreta d’espiral i fulls blancs, sense ratlles ni quadrets. La dels textos guanyats al rellotge que potser un dia es faran grans. Hi aboques una frase que d’aquí a una estona hauràs descartat, però almenys t’haurà ajudat a prendre embranzida. Com aquell primer t’estimo que no feia per a tu: el vas desembolicar i que bé, moltes gràcies, jo també però potser no tant.

És per assaig i error que has après a distingir els amors que t’escauen. També funciona així –o això vols creure– el repte improbable d’enfilar paraules.

Eva Piquer

Comentaris

  1. Icona del comentari de: glòria olivella a febrer 26, 2016 | 09:21
    glòria olivella febrer 26, 2016 | 09:21
    Quines paraules més ben enfilades, Eva i Eva. Espero que no se us acabi mai mai el fil.

Nou comentari

Comparteix