Foto: Spencer Watson
si no coneguéssim l’hivern
no estimaríem la primavera amb tanta ànsia.
Creixen malgrat tot les tulipes
Em pregunto si a l’abril, quan tombaré la dècada, l’aigua cobrirà el tram de la riera on s’amuntegaven les pedres no fa gaire. Si farà prou calor perquè hi remullem els peus, si es deixarà veure alguna granota vermella. Trobaré a faltar les branques despullades retallant-se contra el cel. Potser les trobaré a faltar sempre –potser estimaré l’hivern només per això a partir d’ara. Escolliré una fulla qualsevol i seguiré el seu trajecte riu avall, com si m’hi anés la vida. I resistiré l’impuls d’alliberar-la quan s’encalli en algun nus de pedres i branquillons. Hi ha diumenges amb pedres i diumenges sense pedres. Hi ha vespres de mots a borbollons i vespres de silencis que cremen contra el pit. Però l’aigua arriba sempre. A l’abril, segurament. Quan començarà tot. Quan hauré après a estimar l’hivern –a enyorar els arbres nus darrere les finestres.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
