Foto: Artem Bali
Enyoro i no el camí de còdols, la tremolor de les branques dels pins del jardí, la xemeneia que vam fer instal·lar ara que arribaria el fred humit d’allà baix i el vent de dalt. Enyoro i no anar a plegar pinyes de l’arbre gros del meu veí i explicar-li coses. Enyoro i no la boira de l’hivern i els colors de la tardor d’aquella terra que sempre ha estat la meua. Enyoro i no quan em quedava sola i la casa i les flors se m’obrien ufanoses que balléssim un vals.
Ho enyoro i no. Els racons del camí vora el mar que vaig descobrir i eren només meus i els silencis. I buscava espais amagats entre les roques banyades, amb tots els angles morts i m’hi quedava una estona, com no existint, com enllà del temps. Enyoro i no aquella solitud que era una solitud amiga.
Deia que marxava a córrer per camins de grava inútila i en canvi, m’asseia sota la dignitat d’una figuera seca arrelada en un lloc equivocat, en terra d’aigua salada, per això no feia figues. Fantasiejava, llavors, i escrivia paraules lliures en un paper menut, que se’m morien abans de tornar a casa, entre un pensament de seny i un ai d’excitació. No sé què feia. Buscava una cambra pròpia entre les pedres del mar. M’aturava a mirar com eren dures les fulles d’atzavara i els baladres prepotents, no tan verinosos com allò que teníem muntat nosaltres.
I ho enyoro i no, quedar-me a soles al tard escrivint vora aquella finestra gegant que saludava els nostres pins durant aquells mesos de tardor-hivern, vora la xemeneia que xisclava pinyes i em parlava més amorosa que ningú.
Ho enyoro i no, perquè només enyoro un paisatge que sempre ha estat meu i seu no, i la solitud d’aquells dies, beneïda solitud, sempre tan tristament menyspreada. Per això tot allò ho enyoro i no. Perquè m’ho vaig emportar, perquè aquella solitud rosada és només meua i aquell paisatge soc jo.
5
0
