Enyoro verdures

Alimentar-me és una de les coses que més em connecta amb el món

Foto: Nacho Rascón


És dijous i dino amb l’Eva Piquer al Semproniana. Arribo tard perquè he fet un dels meus grans hits de noia de poble: agafar Rosselló en direcció contrària. “És el Clínic, que despista –em diu l’Ada Parellada–, segur que hi ha turistes que mai han aconseguit arribar al Semproniana i s’han quedat fent voltes a l’hospital”. Demanem crema de pastanaga, llenties i albergínia fumada. Ni l’Eva ni jo mengem carn. Acabem parlant amb l’Ada de proteïna vegetal, dels noms bonics dels cereals i de possibles combinacions amb llegums per als àpats de cada dia.
 
En el meu cas, reduir el consum de carn no és fruit de cap militància: fa uns anys vaig fer una dieta per aprimar-me que restringia la carn durant una setmana. Jo, practicant de la cultura del tall, com la majoria de catalans, jo, que demanava entrecots poc fets als deu anys cada cop que dinàvem fora amb la família, havia de sobreviure una setmana a base de certes verdures. La dietista em demanava un acte de fe: en setanta-dues hores et trobaràs millor i deixaràs d’enyorar la carn, ja ho veuràs. No ho tenia gens clar però, sorprenentment, quan vaig poder tornar a menjar pollastre, em vaig adonar que no em venia gens de gust i que sí, que em trobava millor, dormia millor, digeria millor i tenia molta més energia.
 
Quan decideixes canviar l’alimentació, s’esdevé un estrany efecte dòmino: al principi deixes la carn, després decideixes que només consumiràs verdures i fruites de temporada, de cultiu ecològic i de proximitat, elimines els sucres, les farines refinades i comences a distingir entre cereals de cocció lenta i de cocció ràpida. Tu, la nena que menjava carn picada crua al mercat del poble com si fossin pipes.
 
Quan deixo l’Eva a Provença, corro cap a casa: dijous és també el dia de la setmana que vaig a buscar la cistella de verdures a Can Batlló. L’hivern és temps de cols i coliflors i jo no en sóc gaire amant. Se’m fa dur. Ara que les carxofes són habituals, una mica menys. Al setembre començo a acomiadar-me dels tomàquets, amb l’esperança posada en les magranes. I m’adono que aquest tipus de consum m’ha fet conscient dels cicles de la natura, m’ha posat a lloc com a ésser humà –en termes d’omnipotència, especialment– i m’ha ajudat a cultivar la paciència. Enyoro verdures. Les rebo amb alegria quan tornen. I, per esperades, les gaudeixo d’una manera diferent, amb molta més consciència. Parlo directament amb les persones que les han cultivat, sóc conscient de com els canvis en el temps els afecten les collites o puc demanar-los que em triïn els tomàquets més vermells el matí abans de dur-me’ls. És una bona contrapartida per mig any sense vegetals preferits.
 
Alimentar-me és una de les coses que més em connecta amb el món, que més a lloc em torna. M’encanta cuinar, menjar i parlar de menjar. L’alquímia que s’esdevé en posar juntes quatre coses que es transformen en quelcom completament diferent. M’agrada compartir àpats amb els meus amics. M’agrada fer-los els seus plats preferits quan estan tristos, com si fos la seva iaia. Vinculo persones i records a plats concrets, a moments especials. M’agrada asseure’m davant el forn i veure com pugen els pans de pessic, adoro l’olor de ceba sofregint-se i de pa acabat de coure. I els noms de les espècies i les herbes: cúrcuma, comí, cardamom, canyella, coriandre, orenga… no n’hi ha cap de lleig.
 
Endreço el contingut de la cistella i penso possibles receptes amb carxofes mentre agafo el metro per anar a la presentació dels nous llibres de la Lucia Pietrelli i en Jaume Munar, que publica Cafè Central.
 
Acabo menjant galetes d’oli mallorquines i parlant amb l’Enric Casasses sobre els principals productors de garrofa. Saps que el País Valencià és el segon en el rànquing mundial? Coi, no. I quin és el primer? Xipre. Com les deu saber, aquestes coses, l’Enric? Sí, sí, ho sé: ja torno a parlar de menjar. No tinc remei. D’aquí a una estona, mentre tornem de veure recitar en Pau Gener Galin i en Tomàs Arias al Bar Pastís, el felicitaré per la seva excel·lent traducció de Kenneth Patchen i parlarem de la Beat Generation i de què hauria passat si Jack Kerouac hagués nascut al cinturó industrial durant la Barcelona preolímpica. Al final, doncs, acabaré alimentant també l’ànima. Els dijous a Barcelona ja les tenen, aquestes coses. 

Nou comentari

Sorolla i la llum
Un recorregut per 14 pintures de l'artista valencià que mostren l'evolució de la seva obra
Més entrades...