Érem nosaltres

Foto: Alex Blăjan

Imagina’t en un mar immens. Nedes i ve una onada gegant, d’aquelles que et foten una empenta i ets endins i et costa sortir. O no, imagina que nedes però que no saps ben bé si l’illa que busques és a la dreta o a l’esquerra. O que en trobes dues, i no veus clar quina has de triar i et quedes quieta amb els peus cansats de tant dubtar. Perquè clar, si fas això passarà això i si fas allò, allò. I enmig de l’aigua, et fas de pedra.

Ara pensa que apareix una boia, t’hi agafes tota tu i ja pot ploure, ja poden venir llamps, pandèmies, que ets aquí, per fi, salvada: quina t’imagines que seria? Bé, aquesta metàfora me la va explicar la Mercè i em va agradar tant que l’he anat receptant a tothom. I amb ella aquestes setmanes ens ho hem anat preguntant: quina serà la nostra? Una persona, un lloc, un canvi, un projecte? D’aquí a un any ho sabrem, li deia, tan encuriosida com ingènua.

Però avui anava en bicicleta i pensava: que trampós tot plegat. Ens imaginem que la felicitat és al futur, perfecta, feta a mida, que ens ho arreglarà tot. I mentre l’esperem i l’exigim, ens perdem i ens ensopim. I l’avui, el futur on un dia ens projectàvem, es dilueix mentre n’esperem un altre, de futur. Ignorem que fins i tot les boies són rugoses, plenes d’algues, inestables, que al fons hi ha coses que no veiem. Que la vida és nedar d’un lloc conegut a un de desconegut, i prou bonic és descobrir un mar que no tenies previst. Que perillós, donar massa poder a un paradís de fum. I que bé, tenir a l’horitzó la referència discreta d’un punt de llum.

Avui la Mercè m’ha regalat una espelma, hi duia escrit: la boia érem nosaltres.