La erra forta i la felicitat

Foto: duncan c

Al meu fill petit, que ja no és tan petit, se li ha resistit durant molt de temps la erra forta. No acabava de trobar aquell punt entre la llengua i el paladar en què els carros roden a la catalana en lloc de rodar a la francesa. Ha calgut que passessin cursos i logopedes fins que ha après a fer una erra que vibra com toca.

Ho va aconseguir el 28 de desembre, just abans que s’acabés l’any. Des d’aleshores el sents que va fent erres per casa, com per compensar tot el temps que no les ha sabut pronunciar. Ara l’únic problema és que fa una mena de pausa escènica abans d’emetre cada erra, mentre es prepara per articular el so que ha trigat tant a sortir. Però el Jorge –el logopeda que aviat li donarà l’alta– creu que en qüestió de dies ja farà les erres sense aturador.

El meu fill era massa conscient de la seva dificultat fonètica. Al pati de l’escola, els altres nens el reptaven a pronunciar rrratolí i a ell se li encongia l’autoestima. De tot se n’aprèn, però tant de bo que s’hagués pogut estalviar les burles. Tant de bo que li hagués sortit la erra a la primera, com als seus germans grans.

He de dir que, a mi, cap erra m’ha fet mai tanta il·lusió com la que va pronunciar ell el Dia dels Innocents, ni com les que ha seguit pronunciant amb orgull des de llavors. Les seves erres em fan feliç; les dels seus tres germans, no.

I entenc, gràcies a un obstacle ínfim com una erra que no surt, els pares de fills amb discapacitats que et diuen que les seves criatures especials els han multiplicat els instants feliços. Perquè cada fita es viu com una festa, si finalment s’assoleix.

Haver experimentat limitacions dispara la felicitat de les petites coses, sí. Tornar a caminar sense crosses després d’una fractura et fa tocar el cel amb les dues mans, i el mateix cel és d’un blau més blau després d’haver-se ennegrit. Però tampoc es tracta de trencar-nos les cames ni d’invocar la tempesta. Superar dificultats ens fa feliços, i això és un consol. Un consol, no pas una benedicció.

A mi doneu-me camins plans, dels que tard o d’hora ja s’emboliquen sols.