Com es compten els naufragis

Per què em costa tant preguntar-li si ell també la troba a faltar?

Foto: Leeroy Agency / Unsplash
Foto: Leeroy Agency / Unsplash


no todo fue naufragar
Silvio Rodríguez



M’endevina. Em truca i m’abraça amb la veu. Per què em costa tant preguntar-li si ell també la troba a faltar? En algun moment que no recordo he abandonat l’aigua que ens va unir nou mesos a tots tres en el ventre d’ella i he saltat a un illot de pedres, amb cabra i sense palmera. He amollat la corda de la barca tan ràpid que m’ha cremat els palmells de les mans mentre em fugia, i he deixat de navegar amb ell en aigües profundes -he deixat de ser germana i filla, còmplice i criatura, companya i esquitx de carn bessona dins d’un úter. No he fet cap foguera per enviar senyals de fum ni he escodrinyat el cel amb l’esperança d’albirar l’estela d’un avió. He collit rostolls d’entre les roques per alimentar la cabra i he buscat repòs només en la meva ombra. 

Hauria d’haver sabut que a ell no li calien els senyals de fum. Que no li han calgut mai. Com estàs, fa temps que no parlem. Torno a agafar la corda i atanso la barca al meu illot desolat i abrupte, al meu estúpid illot sense palmera. Parla’m d’ella. Rescata-la, porta-me-la aquí al davant, fes-la caminar damunt les aigües una altra vegada. Digue’m que també la somies, que també hi parles de vegades en la solitud del cotxe, de les nits amb eclipsi, de les autopistes desertes qualsevol nit de tardor tornant de ciutats on no havies estat mai. Digue’m que li has fet un lloc a la barca, a l’oceà, a l’estela dels avions que no vull veure. Digue’m que tornaràs encara totes les vegades que abandoni la barca. Queda’t avui amb mi, germà, que ja no sé com es compten els naufragis.   






* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.

Nou comentari

Coneix la història de les científiques
El CosmoCaixa posa el focus en la imprescindible aportació de les dones al món científic
Més entrades...