Foto: Raul Lieberwirth
Les ombres dels vostres peus reflectides a la paret el dia que us desperteu tard; el somriure de la companya de feina cada matí quan arribes; la nit en què l’endemà et pots aixecar quan vulguis; aquella hora de la tarda a la primavera en què encara no és fosc; la superació d’una bronquitis que t’ha deixat aclaparada tres setmanes; el curs sobre ètica i felicitat al qual t’acabes d’apuntar; la xocolata del 82%, que abans no t’agradava però ara sí; els amics que t’han ajudat a recuperar les abraçades, a tu, que creies que eres un palet incapaç de fer-ne; els cinc minuts de marge després que hagi sonat el despertador; el dia en què per atzar atmosfèric no hi ha contaminació a Barcelona; la conversa genuïna amb algú, qui sigui, però sense etiquetes ni prejudicis; els que es molesten a coneixe’t i els que et saluden a l’ascensor.
La magdalena d’ametlles amb un tallat fet exactament com t’agrada; l’article o el conte o el missatge que et fa pensar, et fa somriure o et fa riure; la perspectiva d’una tarda de lectura al sofà taronja; el camí diari a peu cap a la feina; els deu euros que retrobes a la butxaca de la gavardina; l’olor de gespa que t’agafa desprevinguda; el moment en què obres el cor a un amic i saps que us farà bé a tots dos; el sopar a taula quan arribes; l’encontre amb una antiga col·lega després d’anys de no veure-la; el llibre gruixut que t’atrapa des de la primera pàgina; el somni que recordes i que, abans que es desfaci en l’inconscient col·lectiu, t’expliques concentradíssima de bon matí; la immersió en els records fins al punt just de nostàlgia; la constatació que aquesta setmana has fet el que volies fer; la música que t’euforitza el diumenge al matí; els fragments de pura quotidianitat captats al vol mentre pares l’orella pujant pel carrer.
El moment de lucidesa i felicitat quan prens consciència que, malgrat tot, vius en un país on hi ha pau; l’esternut que s’escapa quan en tens ganes; els cuatros cosas i els de verdade de la persona amb qui comparteixes casa i vida; la conversa per Skype estona i estona, sabent que podríeu parlar encara estona i estona; la veu del fill de la teva amiga, que tot just s’estrena i s’inicia en el misteri del llenguatge; el rauc de les granotes de fons, o la remor del mar, mentre t’adorms; l’estrès precís a la feina, que et motiva i et fa anar endavant; un espai propi, sense interrupcions, trucades, whatsapps ni pensaments inoportuns; l’excursió amb els amics amb qui fa temps que comparteixes muntanya, cerveses, vivències i contradiccions.
La teva ha estat una trajectòria agredolça, com moltes altres, amb una valuosa part de comèdia romàntica, una dosi gens menyspreable de tragèdia i molt costumisme. Segurament això últim és el que et salva. I algú t’ha fet veure fa poc que és bo saber agrair el dia a dia, el pas a pas i sobretot les persones que t’han fet costat.
1
0
