Ja han florit els arbres del meu carrer. És una espècie impacient i desordenada: les flors surten al març damunt les branques nues. Es coneix com l’arbre de l’amor –pels cors que dibuixen les fulles– o com l’arbre de Judea. Diu el mite que d’un arbre així és d’on es va penjar Judes havent traït Jesucrist.
Són insolents, les flors. Es creuen immortals o qui sap què. Millors. Se’t planten al davant un dissabte i a veure qui els diu que no n’hi ha per tant, que són boniques però duraran poc. Que les he vist per casualitat i sense delit, mentre llençava la brossa orgànica al contenidor.
Reconec que m’han cridat l’atenció, que m’he acostat a mirar-les bé, que en una altra vida hauria aplaudit i tot. Però no em vull deixar enlluernar per tanta bellesa caduca. La pressa per destacar quedarà aviat en no-res: demà o demà passat escombrarem pètals liles.
Jo també vaig ser una flor presumida. He viscut prou per comprendre que la lloança la mereix el tronc.
Eva Piquer
20
2
