Foto: Caleb Woods
Foto: Caleb Woods


Diu un proverbi xinès que si vols ser feliç una hora, t’emborratxis, si vols ser feliç durant un any, et casis, i si vols ser feliç tota la vida, facis créixer un jardí. L’he trobat també com a dita popular danesa –sorpresa– i hi ha certa controvèrsia, no amb el sentit del proverbi, sinó amb les paraules mateixes: en algunes referències feia una hora feliç la gent gràcies a una becaina o assegurava felicitat anual com a resultat de matar un porc. El jardí, però, hi era sempre.

Per Sant Jordi vaig fer-me regalar un llibre que em va cridar l’atenció des del prestatge. Una coberta florida amb lletres que deien La ment ben enjardinada. Els avantatges de viure al ritme de les plantes. Gol. Havia plantat llavors feia poc i al cap se’m va fer l’escena agradable de llegir sobre jardineria, història, psiquiatria i neurociència –això prometia la contracoberta– mentre mirava obsessivament els testos per si uns brins nous d’alfàbrega i menta fresca treien el cap. Segueixo el lema del títol i el llegeixo al ritme que em creixen les plantes –la resta de coses les faig com si competís al circuit de Montecarlo. El subratllo al·lucinada, el marco i hi escric amb entusiasme i m’aixeco i rego jardineres, inspecciono geranis i em miro les begònies que la pedregada de Sant Jordi em va trinxar i que han tornat a fer florida, un autèntic festival.

«La cura i l’atenció proporcionen importants beneficis de tipus neuroquímic», llegeixo al llibre. Sue Stuart-Smith, l’autora, especifica que tant per qui les procura com per qui les rep. És gràcies a la maquineta meravellosa que tenim a dins del cap, que allibera oxitocina, l’hormona del vincle afectiu i reina absoluta del part, i betaendorfines, neurotransmissors opiacis naturals del cervell. Sospito sense haver de ser gaire llesta que aquesta afició/obsessió nova de fer créixer coses té alguna arrel en l’altra cosa que he (hem) fet créixer els últims anys. En el fet que el brinet dependentíssim entri en temps –que arribarà lent com les plantes– de creixença salvatge, d’una desconnexió natural que afrontaré amb els dits creuats, confiant en el que l’ha alimentat fins ara i que en tindrà prou reserves fins que hi vulguipuguisàpiga tornar.

«Mai tenim el control absolut del jardí», tinc subratllat. Vaig escriure-hi un merda. Si el proverbi xinès és cert –i no el trobo del tot inexacte sobre borratxeres, becaines, porcs o matrimonis–, això de ser feliç va de regar. La Mireia Calafell en va escriure «Esqueix»:

Per tu
evocaré la paraula precisa,
un esqueix que arreli en terra humida
i creixi amb serenor, discretament.
Amb tu
vindré a regar les flors aquest estiu.
I l’altre.

Nou comentari

Comparteix