Foto: Khánh Hmoong
Que em buscares l’esquena
per sota dels llençols
i a besos em tornares
la sal que em falta.
La farina que admeta, Alba Camarasa
Tens una esquena atapeïda de filaments nerviosos que no és fàcil de tocar. Tota la por del món tatuada al còccix, als omòplats, en cada una de les vèrtebres. Paret de pedra seca per on comptades vegades s’hi ha pogut escolar la tendresa.
Un dia vas deixar que te la pintessin. Es va convertir en una partitura blanca amb corxeres i semicorxeres enfilant-se’t pels malucs, per l’espina dorsal, per les costelles. Besant-te la pell com somies avui que te la besen, molta, molta estona, i que l’acaronen, i ella no salta com una petita fera espantada, i a tu no t’agafen aquelles ganes odioses de plorar, i aquella ràbia.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
