Foto: Priscilla Du Preez

La cridaven Consuelín, perquè Consuelo ja se’n deia sa mare. Sempre m’ha sabut greu, que es digués així, que ni arribava a consol, un consol sí, però menut, un consolet.

Potser el sentit de l’humor era per culpa d’això, del nom, perquè si et diuen Consuelín, què has d’esperar de la vida més que prendre-te-la a broma. M’expliquen que era fotedora, àcida, que xalava rient-se’n i m’agrada pensar que això, a mi, em ve d’ella.

Avui algú m’ha dit que la va conèixer i m’ha sorprès la manera com se m’ha estovat el cor. Ningú nou en parla mai, ja, de ma iaia. A vegades ma mare i jo li’n dediquem una estoneta. Ella me n’explica coses, perquè jo no la recordo. I sempre me diu “quina falta m’ha fet, a n’esta vida, ma mare, mecagonlamar” o “si ma mare no hagués faltat, que diferent que seria tot”.

Ens vam conèixer, la Natàlia i jo, ara fa deu anys, mentre fèiem el CAP de francès. Va passar allò que passa quan dues persones surten a fumar i riuen del mateix perquè han percebut la realitat de la mateixa manera exacta i, al final del curs, ella va ser amb l’única de classe que em vaig intercanviar el telèfon. En aquests deu anys hem degut quedar només quatre vegades, però quan ens hem vist hem parlat dels temes més importants del món: de l’existència, dels perquès de les coses, de tenir fills, d’estar soles, dels sentiments. De l’únic que importa.

La Txell i jo, en canvi, no ens vam conèixer fins aquesta setmana però vam quedar i acte seguit ja ens coneixíem de sempre. Parlar amb ella va ser un acte revelador, un gest revolucionari en la meva vida ermitana. La conversa amb la Txell va ser com mirar un documental dels que fa ella, vull dir dels bons. No tenia per què fer-ho, però aquella desconeguda em va explicar la vida i va escoltar la meva i vaig entendre moltes coses necessàries i, quan ens vam acomiadar, vaig marxar sentint-me una mica acompanyada de totes les seues paraules i suposo que el subconscient ja es va posar a treballar, aliè a la meva raó.

La Marina m’escriu la nit de Carnaval en què jo m’he quedat –oh, i tant– a casa. Tia, tia, que he acabat a una fiesta de pedimiento a un bar del barri del meu col·le i m’ho estic passant superbé. Jo li dic que li he fet una llista de Spotify i l’he titulada amb un nom que la farà riure i hi he posat cançons de primavera i d’això no li’n dic res però no sap com m’alegra que aquesta nit s’ho estigui passant tan bé, per fi, després de tant de temps, la meva amiga. I que m’ho expliqui. M’escriu hores més tard, quan jo ja dormo, i em diu que li parla a la seva mare morta i que enyora i au, enyora i au, ho enyora tot. Jo li dic que mirarem de suavitzar el món entre les dues, perquè li sigui més còmode.

Em fascina que encara es pugui conèixer dones que s’acabin convertint en amigues quan ja tenim certes edats. I que hi hagi amigues a les quals es pugui acudir després de molt i molt de temps i et rebin com si hagués passat una tarda, sense demanar explicacions. Hi penso avui encara mentre miro com es fa negra la nit. Hi penso mentre penso que la vida té un punt màgic, un punt fascinant i absolutament addictiu.

Avui per primer cop el nom de ma iaia m’ha semblat bonic: el consol que ens donem les dones és immens i és preciós i és necessari, i no ens cal res més que a nosaltres per fer-lo servir, les dones que ens estimem, les que estem vives i les que no s’haurien hagut de morir.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Pilar Foix a març 05, 2019 | 10:25
    Pilar Foix març 05, 2019 | 10:25
    COM TOT EL QUE ESCRIUS, MARIA!!!
  2. Icona del comentari de: Merc a març 05, 2019 | 15:48
    Merc març 05, 2019 | 15:48
    Gracies es maco simpatic simple i directe al cor. Gracies amigues anonimes??
  3. Icona del comentari de: Amparo Tuso a març 05, 2019 | 17:25
    Amparo Tuso març 05, 2019 | 17:25
    Una llàgrima i un somriure. Això m’ha provocat llegir aquest text, pels sentiments compartits i tan ben explicats. Gràcies.
  4. Icona del comentari de: Anònim a març 05, 2019 | 23:22
    Anònim març 05, 2019 | 23:22
    Hermosa palabra llena de contenido Muy mujer
  5. Icona del comentari de: Anònim a març 06, 2019 | 07:13
    Anònim març 06, 2019 | 07:13
    No hay palabras cuando la comunicación y nuestro sentimiento es puro es real es AMOR
  6. Icona del comentari de: Anònim a març 06, 2019 | 22:04
    Anònim març 06, 2019 | 22:04
    Amb el teu permís Maria, magradaria imprimir el teu text i penjar-lo al meu bar a Bilbao amb motiu del 8 M, aixi adornará la persiana que aquest divendres es vorà baixada, es lo mes precios i bonic que he llegit en molt molt de temps, en fi, que ma tocat el cor, quina magia tenen les teves paraules
  7. Icona del comentari de: Anònim a març 10, 2019 | 23:21
    Anònim març 10, 2019 | 23:21
    Real com La mateixa vida
  8. Icona del comentari de: Anònim a març 12, 2019 | 15:13
    Anònim març 12, 2019 | 15:13
    Les paraules que has escrit t'han sortit del cor i han arribat al cor de moltes altres persones. No tothom ho sap fer. Et felicito i et dono les gràcies.

Nou comentari

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix