T’estim

Foto: Dyu – Ha

T’estim quan em dius t’estim i sona a veritat. T’estim quan em dones la mà sota la taula i quan l’estrenys molt fort, com si m’estimessis. T’estim quan res no sembla fomentar que ens estimem de manera fàcil i quan em fas veure que la complicació només té gràcia a les pel·lícules. T’estim quan em sap greu que facis això i que et costi tant fer allò altre, i t’estim quan t’irrita una mica, encara que no m’ho diguis, que parli tant de bon matí. T’estim els dies sense color, sense gaire encant; els dies que no mereixen foto a Instagram i que no obstant això són menys avorrits des que ens diem t’estim amb el primer cafè del dia i amb la besada de bona nit. T’estim quan dones importància a coses que em semblen secundàries i quan t’adones i ens adonem que l’encaix no serà fàcil. T’estim quan tot i així decidim seguir estimant-nos.

T’estim quan em sembles infantil o egoista o capriciós, i t’estim fins i tot quan tens el cap ennuvolat, o quan els núvols són meus. T’estim quan m’estimes a pesar de les meves pors, dels dubtes, de la volatilitat, de la incertesa, del perfeccionisme, de la fragilitat. T’estim quan veig com t’esforces per estimar els altres i com, tanmateix, mai no t’esforces tant amb ningú com amb mi. T’estim quan cantes Antònia Font amb orgull i quan cites Alejandro Sanz amb dignitat. T’estim quan arribes tard perquè se t’ha ocorregut pintar la prestatgeria quan falta una hora per anar al dinar, i t’estim, sobretot, perquè sé que aquella prestatgeria és per als meus llibres. T’estim quan ets tendre amb els moixos i quan ets obsessiu-compulsiu amb l’ordre. T’estim quan et compres la mateixa camisa de diferents colors, o del mateix, un parell de vegades, perquè aquella és la camisa que has decidit que t’agrada amb un convenciment absolut. T’estim quan decideixes amb un convenciment absolut que jo soc la persona que t’agrada, i t’estim amb cert sentiment de culpa quan em perdones els convenciments més febles.

T’estim quan dius que plegats som superherois i quan et menges aquell experiment gastronòmic confinat. T’estim molt, moltíssim, durant el confinament, perquè aleshores som tu i jo sense interferències, sense exigències, sense discussió. T’estim quan fem una pel·lícula per recordar el que no es va fer i el que es va aconseguir, i t’estim amb un deix de tristesa quan et mostres serè els dies que a mi se’m comença a fer tot difícil. T’estim quan demostres que vols ser-hi sempre, que m’estimes del tot, que això ha estat especial. T’estim quan em dius que no he de demanar perdó, i quan m’irriten les teves manies, i quan saps dissimular la irritació que et produeixen les meves. T’estim fins i tot quan es fa evident que estimem diferent, quan passa el temps i intuïm que potser no hauria de costar tant. T’estim a Nova York, a Berlín, a Menorca, a aquella Palma amb regust de París. T’estim pel que ets i pel que has estat; per tot el que hem après i hem perdut. Però t’estim, sobretot, per haver sabut adonar-nos que estimar-nos ja no basta, i que haurem de dedicar els propers anys a aprendre a estimar millor.