Foto: Kevin Dooley
Prendre decisions atabala. Decidir és arriscar, decidint et pots equivocar. Una decisió desencertada es paga cara: no podem tornar a la casella de sortida com si no hagués passat res. La motxilla pesa cada dia més i ens pot acabar esclafant contra la pròpia misèria, contra el que hauríem d’haver fet i no vam fer perquè ningú ens va regalar un bitllet d’anada i tornada al futur, a veure què. Decidir és fer una aposta irreversible, ni que hi hagi política de devolució amb retorn garantit dels diners. Però anar tirant sense decidir és pitjor. Diria que el que més ens tortura és la indecisió.
Els sentiments se’ns imposen sense que puguem decidir-los. És absurd, deia Kant, parlar del deure d’estimar: no podem estimar algú perquè vulguem fer-ho, i encara menys perquè ho hàgim de fer tant sí com no. L’amor no és cosa de la voluntat ni de l’obligació.
“No decidim estimar, per això l’amor i l’amistat no són deures –raona el filòsof francès André Comte-Sponville–. Però elegim viure o no viure amb les persones que estimem, elegim actuar per elles i amb elles”. Decidim mimar l’amor, fer-lo créixer.
En tot catàleg de bons propòsits hi hauria d’haver els verbs estimar i decidir. Tant tu com jo faríem bé, crec, de tenir com a objectius vitals aprendre a estimar (no és gens fàcil) i aprendre a decidir (és molt difícil). Estimar implica patir, això és així, però privar-nos d’estimar amb l’objectiu d’esquivar el dolor és una drecera trista. Decidir és complicat, però deixar que decideixin per nosaltres és estimar-nos poc; és, potser, com morir en vida.
