Foto: Katie Gerrard


Camí del col·legi m’encalça la Lore, que sempre hi va i en torna tota sola. El seu pare surt cap a la feina a les cinc del matí i no la pot acompanyar. La colleta de la Maria Teixidó ens avança corrent i xisclant. Merdoses cabrones imbècils. Quan no soc a escola, les paraulotes em surten gairebé sense voler. La Teixidó es gira i ens fa una ganyota. «Deixa-les, ni te les miris», em diu la Lore. És dilluns, toca recitar de memòria el poema setmanal. El d’avui no m’ha costat d’aprendre perquè m’agrada molt: «El lagarto está llorando. / La lagarta está llorando. / El lagarto y la lagarta / con delantalitos blancos

Castiguen la Pons una setmana sense pati. Ha contestat malament a la germana Carmen. Ha vingut la germana Luz i entre totes dues se l’han endut al lavabo a rentar-li la boca amb sabó. «Esta niña no se reconduce.» La sentim cridar des del lavabo. «Esta niña tiene el diablo dentro

Jo també dec tenir el diable dins, perquè quan tinc ràbia sempre insulto. Aquí no. A casa. I crido. Als germans, sobretot, quan em fan enfadar. Cabró de merda gilipolles imbècil. La mare i el pare no entenen els informes de la mestra, que em descriuen com una nena tímida, obedient, pacífica. Aquí no m’atreveixo a insultar. Tampoc a riure. Et castiguen si rius a classe. Però somriure sí que es pot. Ho faig sovint. Molt suau, com la germana Sofia, la monja que acaba de tornar de l’Àfrica. Fa classe a les de setè i vuitè, al tercer pis, i gairebé no la veiem. Però un dia la vaig enxampar al passadís de la capella. Cantava fluixet i els peus no li tocaven a terra. Per això vaig saber que és un àngel. Però no ho he dit a ningú.

Al pati, li explico a la Lore que em fa pànic que un dia no em funcioni el truc d’insultar per dins. Que no me n’adoni i ja ho hagi dit i se m’enduguin arrossegant al lavabo com han fet amb la Pons. Com més hi penso, més segura estic que jo també tinc el diable dins. «El diable no existeix», em diu la Lore. «I els àngels?»

El grupet de la Maria Teixidó juga a saltar a corda a l’únic racó del pati que té ombra. Les observo de lluny, amb la mà plana fent visera. La Teixidó ens veu. Ignora la Lore. Li té por. «No vens, Jordà?» No em moc. Tampoc no deixo de mirar-la. Odio els seus ulls verds metàl·lics i els seus llavis sorneguers. Les trenes rosses. La manera com em torna la mirada, com si em foradés.



* A la secció Estimeu-les molt Sònia Moll fa un recorregut en clau narrativa pels impactes que rebem a l’etapa educativa: des de la llar d’infants fins que som adults.

Més notícies
Foto: Olya Kobruseva

La Lore i la Teixidó

Comparteix
Com si l’ofengués profundament que jo existeixi
:  - Mobile

La infermera

Comparteix
"Posa injeccions si et portes malament", diuen mestres i criatures
:  - Mobile

57 de setembre

Comparteix
És tan ple que en semblen dos, bessons siamesos exigents i malcriats
:  - Mobile

Torna a ser qui ets

Comparteix
Un espot d'un minut reflexiona sobre com distorsionem la nostra imatge
:  - Mobile

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa