Gabriella Clare Marino


Fora de l’institut, aprenc a fer amics d’una manera orgànica: deixo el control del cos a les mans de la sinergia del grup i comparteixo llaunes de cervesa, porros que se’ns enganxen als dits quan ens els passem de mà en mà, trossos de xiclets de color rosa, bufandes quilomètriques amb qui sigui que tinc més a prop quan el fred humiteja els bancs de la plaça. Potinejo amb les mans brutes de tabac bosses enormes de pipes i juguem a veure qui n’escup més lluny les clovelles. L’herba m’ha fet descobrir un riure fàcil que no sembla meu però que és meu i m’agrada. El temps canvia de textura, s’escapa de la lògica del campanar de l’església que s’entesta a recordar-nos a cada quart que no podrem quedar-nos aquí per sempre. Cada vespre ens acomiadem amb la sensació que una mà invisible ens desenganxa el cos dels cossos dels altres, a poc a poc, com si estirés dolorosament una tireta que tapa una ferida. Al portal de casa, la pell se’ns torna precipici.

No som ben bé amics. O sí. Som una realitat a banda de la resta del món, una càpsula espacial amb parets de vidre fumat que ens protegeix i ens allunya de tot: ens arribem a creure que nosaltres podem veure l’exterior però que des de fora no ens pot veure ningú. De manera aleatòria ens freguem ara amb un, ara amb l’altra, i una tarda qualsevol besem algú i ens hi quedem uns dies. I cada cop costa més desenganxar-nos el cos dels confins de la plaça. Cada cop costa més tornar a casa.

La tarda que la veig s’assembla a totes les altres. D’aquí a uns anys, quan provi de recuperar-la, trobaré només un record espès i humit com una mala boira, sense contorns. És ella qui s’atura al mig de la plaça perquè m’ha reconegut. Empeny un cotxet de criatura tapat amb un plàstic transparent, tot i que fa hores que ha deixat de ploure. Duu els cabells rossos recollits en una cua alta. Els ulls verds em bufetegen –jo amb prou feines puc obrir els meus. Ens apamem els fracassos amb una sola llambregada: ella, mare soltera amb quinze anys, l’estigma com una lletra escarlata gravada al front; jo, l’alumna modèlica, un cos esquifit gastant les hores buides amb el cervell embotornat de marihuana.

Sé que s’hauria assegut al meu costat si l’hi hagués dit. Sap que me n’hauria anat amb ella si m’ho hagués dit.

La Teixidó creua la plaça com un espectre. Jo m’acabo el porro i em separo amb un esforç sobrehumà del noi amb qui m’he besat aquesta tarda. Demà ja no vindré. Ni demà passat. Tornaré a escriure cartes a la Lore.



* A la secció Estimeu-les molt Sònia Moll fa un recorregut en clau narrativa pels impactes que rebem a l’etapa educativa: des de la llar d’infants fins que som adults.

Més notícies

Sònia Moll: «Un impacte negatiu a l’escola pot marcar tota una vida»

Comparteix
La poeta i professora de català estrena la secció «Estimeu-les molt» a Catorze
:  - Mobile

Pep Divins: «Si sabéssim ser pobres, seríem molt més lliures»

Comparteix
El pastor i poeta diu que «quan estem al bosc poques vegades tenim el cap al bosc»
:  - Mobile

Les últimes paraules d’Espinàs

Comparteix
Reproduïm el comiat que l'escriptor va deixar gravat per al dia del seu funeral
:  - Mobile

M’agradaria tenir un lloc on anar

Comparteix
Caminàvem per no pensar on anàvem
:  - Mobile

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa