A la Conxita Domènec. Perquè si escric, és gràcies a tu. I a la Roig.
Molts anys després, quan hagi aconseguit ser una adulta funcional, sabré que periòdicament hi ha anys que s’esborren del calendari. No compten. Ens els saltem (si és que hi sobrevivim) i encetem el següent com si no haguessin existit mai. Però ara, que camino aquest curs envasat al buit, encara no ho sé. Encara crec que la vida deu ser això (que serà sempre això): un silenci sense eco, un mur de vidre irrompible entre el món i jo, una rutina esclavitzant que m’ha de salvar de la mort.
Ja no escric. Ni cartes ni res. Estudio obsessivament. El pare estarà orgullós de mi. No ho estaria si sabés. No ho ha de saber. Acumulo excel·lents, soledat i vertigen. A l’escola m’aferro al conjur de protecció que no em va funcionar quan intentava esquivar les xeringues de “la infermera” a la guarderia: torno a ser un peix miop que només veu rajoles i esquivo a tothom pels passadissos fent veure que sempre tinc molta pressa.
Al setembre arriba ella. A la meva vida, vull dir. Fa anys que és professora de català i filosofia a l’escola. N’hem sentit a parlar molt: feminista i catalanista, diuen que és, i un altre –ista que no recordo. Estic a la defensiva, em fa por que vulgui saber si combreguem amb les seves idees. Però el dia que entra a classe, ens trobem un remolí passional, una vitalitat i una energia desbordants. En comptes de parlar, ens fa preguntes: Què en penseu, d’això? Com ho viviu? Us ha passat mai res de semblant? Un dia, passant llista, s’atura en el meu nom i em diu: M’han dit que escrius. És cert? Faig un gest ambigu, cohibida. Doncs aquest curs escriuràs una obra de teatre! Li dic que no, que això no. D’acord, diu, escriu el que vulguis, però escriu. I tot seguit s’adreça a la classe: Qui de vosaltres escriu, o canta, o pinta? Estem astorades. No era una classe de català? Parla de creativitat, de saltar les barreres de les assignatures, de connectar la poesia i les matemàtiques, la pintura i la física. S’adonarà aviat de l’angoixa que ens provoca la mirada dels nois. Els esteu fent déus, ens dirà un dia. I us esteu oblidant de la meravella que sou.
Un matí de novembre arribo a classe amb els nervis de punta. El te en dejú m’ha fet venir basques, no he pogut acabar les trenta piscines, em moro per menjar-me la mitja poma de l’esmorzar però encara queden dues hores per al pati i les rampes de l’estómac no m’estan deixant ignorar el cos. Per això m’oblido d’estar atenta pel passadís i no soc a temps d’esquivar la Ramírez i la Ruth. Un cop més les cares de fàstic, el gest obscè amb la llengua entre dos dits. Quan m’assec a classe, em tremolen les cames. La professora de català em mira estranyada –no arribo mai tard. “Estàs cansada, oi, nena?” No sé si és el to de veu, la compassió amb què em mira, o simplement que és el primer cop que una professora s’interessa per com estic. Començo a plorar i de cop m’agafa pànic perquè penso que ja no podré parar mai més.
No li puc dir (oh, si hagués sabut llavors que sí que podia!) que soc un esguerro i ara tothom ho sap i ja no sé què més fer per desaparèixer, que no escriure és fàcil però esclafar el record de la Lore és impossible, que em vull morir i no m’atreveixo a matar-me. I no li dic res. I ella, llavors, em diu, ens diu, que no passa res per estar tristes, i que de fet, avui, justament avui, és un dia molt trist, perquè ha mort la Roig. I ens llegeix el que necessitava escoltar, i aprenc, i no oblido mai més, que la paraula és el miracle:
“Però és que jo vaig descobrir, aclarí la Natàlia, un bon dia, que no em feia fàstic el país, sinó que em feien fàstic els qui em voltaven i també tenia fàstic de mi mateixa. I saps per què? Perquè, al capdavall, tenia por que arribés el temps de les cireres. I per voler el temps de les cireres, cal tenir fe que un dia arribarà. Què és el temps de les cireres? La Natàlia li ho explicà. Enraonaren molta estona, mentre els sorolls de la ciutat prenien consistència i les boires de la nit desapareixien del tot.”
* A la secció Estimeu-les molt Sònia Moll fa un recorregut en clau narrativa pels impactes que rebem a l’etapa educativa: des de la llar d’infants fins que som adults.
