Foto: Perchek Industrie

Setembre del 83. Quart d’EGB. Estic contenta de no tornar a tenir la mestra de l’any passat, que es burlava de mi davant de tota la classe –“mira que eres empollona”— quan responia bé a les seves preguntes. Un dia li vaig dir “no ho sé”, però no vaig evitar l’escarni: “¿Des de cuándo te has vuelto tonta?”.    

La mestra de quart no és així. No em mira amb menyspreu. Ni a mi, ni a cap de les companyes. És amorosa, forta, vital. Ve d’un lloc envoltat de muntanyes i de boscos. Ens parla molt de la natura, com si així pogués escampar-la pels carrers asfaltats del barri i fer-la entrar dins de l’aula. Ens convida a escriure poemes d’arbres, de rius, de flors. Gairebé no em sap greu que em digui que tinc peus en lloc de mans quan fem casetes de suro per al pessebre, perquè ho diu com si m’abracés. Ens abraça, de fet, sovint. Fa olor d’herbes aromàtiques i de mel. 

A partir d’aquest curs la majoria de nenes van i tornen soles d’escola. Però la mare no ho vol. “Us esteu fent grans, i tu ja estàs molt desenvolupada.” No sé gaire què vol dir. Que m’he engreixat, suposo. Protesto: “Però si vaig amb la Lore!” Es veu que no n’hi ha prou. Cada tarda a un quart de sis ens passa a recollir en Dani, un veí del meu carrer, que surt dels Padres a les cinc. Se suposa que ens ha de defensar si passés res perquè és un noi i perquè és dos anys més gran que nosaltres. Però no ho sembla. Ni més gran, ni que ens pugui defensar. És molt prim, té la pell blanca i se li transparenten les venes blaves dels braços i de les cames. Té els ulls d’un verd aigualit i les pestanyes llargues, com una nena. Els nens dels Padres l’insulten. L’acorralen sovint a l’hora del pati. Li diuen lagarto, lagarto. Ens ho explica algunes vegades. Les altres, ho endevinem perquè li tremolen les mans i s’està tot el camí sense obrir la boca. Ens fem amics aviat. Si anem amb ell, la mare em deixa quedar-me jugant a la plaça. Dibuixem xarranques al terra, saltem a corda o a les gomes, seiem al respatller dels bancs de fusta amb els peus al seient i escopim les clovelles de les pipes el més lluny que podem. Si en Dani no fos un nen, podria venir a la nostra escola. La Lore i jo ens encarregaríem que ningú no l’insultés. Ningú li diria mai més lagarto, lagarto.



* A la secció Estimeu-les molt Sònia Moll fa un recorregut en clau narrativa pels impactes que rebem a l’etapa educativa: des de la llar d’infants fins que som adults.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa