Foto: Bob Clark
A casa, inesperadament, fa olor de llenya cremada. Ho vam començar a sospitar fa unes setmanes, quan aquest fred prudent empenyia cap enrere la calor de l’estiu. De seguida vam intuir que allò que s’escapava de les llars de foc dels veïns es colava per les comissures de les nostres finestres. El vent tímid del vespre feia crepitar la fusta i, com una embranzida, aquell perfum entrava amb una força invisible. Inhalat, és una màquina del temps impecable. Del viatge a recules, hi ha la manta gruixuda de la nostàlgia, que em porta el fum que sortia de les xemeneies del poble quan tenia més somnis que alçada. Quantes coses s’han quedat allà, ancorades en el pretèrit, que no han vingut amb el periple de l’enyor…
Avui t’asseus en un extrem d’aquesta taula. Tan petita que semblava el Nadal passat, i que gran que queda enguany. Fa mesos que no ens podem veure, almenys com a nosaltres ens agradaria. A dins meu i al meu voltant han passat coses i, encara que ens escalfa cada dia sentir-nos les veus, és pràcticament impossible retenir el mar que ara ens creix als ulls. Cuidar-nos, qui ens ho havia de dir, també és no visitar-nos, no acariciar-nos, no abraçar-nos. Quin temps més injust, el nostre, que insisteix, vol quedar-se i no acaba de passar.
Com aquestes mans gastades que ara t’escriuen, com les clivelles de la fusta que han esgarrapat les velles estovalles de les celebracions, com les llums intermitents que il·luminen sòbriament el balcó, hi soc per dir-te que, malgrat tot, malgrat els abismes de la distància i els fantasmes de la solitud, et penso i et faig un lloc al meu costat, en aquests dies precaris de fang i cendres que vivim. Encenc un foc humil molt a prop dels records, i projecto a la paret les nostres millors esperances. Espetegarà l’agulla damunt el vinil, i sonarà aquell disc que em vas regalar quan vaig marxar de casa. Amb el vi de la bodega, passarà una pandèmia i et vindré a buscar. T’estimo molt (ja ho saps).
10
0
