Foto: Mark Chinnick


“Aquelles auliveres no faran mai més aulives”, deia fa uns dies un pagès de la Ribera d’Ebre amb mig riure nerviós, que reia però en realitat plorava, pel telenotícies migdia, l’endemà del gran incendi, sobre les seues auliveres amb les soques cremades. Suposo que després d’una calamitat així tens dret a estar un temps divagant, mentre decideixes si tens esme de buscar un altre nord o si prefereixes deambular per la vida sense cap més projecte.

Em deia un amic l’altre dia que deambular no està mal, quan t’hi acostumes, que sembla mentida però les coses bones i les coses dolentes passen igual, tinguis o no tinguis un pla. I em preguntava: és millor o pitjor, que les coses que passen o no passen no depenguin de tu? Que no es puguin evitar, que no les escullis, que l’únic que puguis fer és encaixar-les amb més o menys compostura. És millor? Ens sentim alleugerits sota el paraigua de l’inevitable? Jo crec que no, perquè la majoria de coses inevitables són desgràcies, i si haguessen pogut dependre de nosaltres ni que fos una miqueta, segurament ens hauríem esforçat de manera sobrehumana per evitar-les.

De vegades m’enrabio. No ho explico a ningú però hi ha estones que m’ho permeto, com un petit premi, esta marraneria inútila d’enrabiar-me, i m’odio el cos rebel·lat contra mi que em boicoteja; i em repugna, segons com, la idea de resiliència, la idea de sortir reforçada de qualsevol merda. De vegades no vull sortir reforçada de res. De vegades vull només que certes coses no m’hagin passat. I detesto la naturalesa que ha triat que el meu cos no funcione bé i no vull consol i no vull haver d’encaixar més coses de manera ponderada. A estones només vull sentir esta ràbia.

No ho explico a ningú, són estones que me guardo només per a la meua indecència, per a la pròpia vergonya i me lamento llavors i, només a estones, m’odio el cos que em boicoteja, m’odio fins i tot la queixa i l’escriptura i m’odio fins i tot la ira. I no em conformo però visc, quin remei, trampejant, a temporades, quan la vida em tomba el pla. I deambulo mentre res no importe prou, mentre no aprengue com se fa per estimar una aulivera que no farà mai aulives.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Mon Folch a juliol 09, 2019 | 21:42
    Mon Folch juliol 09, 2019 | 21:42
    Com.sempre, Maria, genial!! És que ho claves i ho dius tan bé que només puc felicitar-te i agrair-te una vegada més que escriguis així! Mon
  2. Icona del comentari de: Anònim a juliol 19, 2019 | 19:29
    Anònim juliol 19, 2019 | 19:29
    Igual que tu,però tu ho has expressat d'una manera genial i senzilla i sobretot sincera.... Et felicito.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Le temps de vivre

tout est possible, tout est permis
Comparteix

Hi ha una llum que mai no s’apaga

Morir al teu costat/ és una manera tan divina de morir
Comparteix

Jessye Norman, la veu poderosa

Recordem la soprano veient-la interpretar un fragment de «Tristany i Isolda»
Comparteix

You Are So Beautiful

You're everything I hoped for/ You're everything I need

Passadís

Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX

Comparteix