Foto: Ben Watkin
Volen bandades d’estornells al cel de Vilanova, mentre a casa el teu ocell de paper arreplega les ales a la taula del menjador. Perquè volis ben alt, va dir-te, i a tu et va semblar possible, probable, estimable. Vivible. Però encara vas coixa. La vida són els colors bonics dels matins vora el mar i la sorra que t’esgarrapa els pulmons i t’inflama les amígdales. El que no serà mai amb ella i tots els condicionals amuntegats al cossi de la roba bruta. Els versos que ja no pots escriure, les morts properes, els naixements insòlits. I la mare pertot, com si encara haguéssim d’acomiadar-la.
Sí que hi ha coses que no has dit, i potser no té cap sentit que les escriguis a la rebotiga perquè ho llegeixi algú quan ja siguis morta.
De moment, només tens un ocell de paper amb les ales caigudes que enveja els estornells.
*text publicat al blog La vida té vida pròpia.
