Aquest estiu he estrenat estudi. No m’he traslladat a viure a un altre lloc. No he canviat de ciutat (ni de res). L’estudi me l’he fet a casa, aprofitant l’espai d’una terrassa on no hi sortia ningú. Són pocs metres, una mena de cau amb vistes, una habitació pròpia de debò, perquè queda apartat de la vida de la resta de la família i és meu i ben meu. Des que hi soc no només puc veure el mar a totes hores (això mereix un article a part: ja el faré) també tinc molta claror i un ventet/ventot que em despentina, em fa voleiar els papers, m’evita de connectar l’aire condicionat i m’ensenya que els petja-papers (en tenia molts, quina sorpresa!) són un estri ben útil.
A l’estudi nou hi tinc tot de galindaines que m’agrada tenir a prop. Una parella de soldadets de plom, antics; un joc de fusta rus perquè les criatures aprenguin a comptar; una pedra rescatada del fons del mar per un fill meu; una altra pedra, volcànica, que vaig dur d’Islàndia (crec que ara és delicte o potser ja ho era llavors); una foto color sèpia on el meu pare somriu i és jove i ho té tot per fer…
Gran part de l’arribada a l’estudi va consistir a desfer-me de coses. He llençat/regalat/arraconat objectes als quals mai no hauria renunciat fa deu anys. He decidit, amb una seguretat i una manca de remordiments molt en l’estil Marie Kondo, que no eren prou importants per quedar-se al meu costat. Quantes coses necessito per ser feliç? Ara sé que el temps va escurçant la llista.
A l’estudi nou també hi ha llibres. Els meus. Tots els que he fet, totes les edicions, ben endreçats. És l’únic lloc de la casa on se’ls és permès viure, i són aquí perquè necessito veure’ls, d’una manera romàntica, però també d’una manera pràctica. També hi ha diccionaris, manuals, arxius plens de paperassa que he de conservar tot i que m’estimaria més que no i col·leccions inacabables d’articles que he publicat al llarg dels anys. Quan aquest es publiqui, per exemple, en faré una còpia impresa i el posaré en una carpeta d’anelles vermella amb un «Catorze» escrit al llom. I així.
Endreçava tot aquesta allau de papers i pensava en els meus fills. Pobres, el dia que ho hagin de treure tot d’aquí, que hagin de decidir què fer-ne, que tinguin temptacions de llegir alguna cosa, que tinguin una mandra horrorosa només de veure els milers de folis, les llibretes (pel capbaix, 30), els fulls esparsos i els fulls enquadernats que ha omplert la seva mare. Crec que en algun lloc ben visible penjaré un rètol que digui: «Llenceu-ho tot sense ni mirar-ho!».
Però encara ha passat una cosa més, d’ençà que tinc estudi nou. No sé si és l’aire o la claror o el mar o què, però el cas és que jo estic com l’estudi: ventilada, clarificada, endreçada, útil… És com si en aquesta taula —que abans era del fill petit i que no vaig voler llençar— i en aquest lloc robat les paraules s’enfilessin amb més traça o fos més fàcil fer-les meves. Mai et refiïs de les coses que s’escriuen massa fàcilment, deia Clarice Lispector. Doncs jo ara visc en un estat de malfiança perpetu. Malfiança de mi mateixa. Gaudeixo d’escriure com quan era adolescent. No em costa. Tot al contrari, ho faig en un estat d’alegria permanent molt sospitós, com si m’estigués tornant una mica ximpleta. M’han de treure de l’estudi de matinada. Com si no en tingués prou. Com si de cop escriure fos un joc. Un joc i prou.
