Déu et castigarà

L’«Un, dos, tres» era sagrat –preguntes, eliminatòria i subhasta–, era la cerimònia que inaugurava el cap de setmana

Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: Alberto Castillo


A casa no ens castigaven. No ens amenaçaven ni ens confinaven enlloc a pensar res –molt d’ara–, ni no menjaràs postres o la disfressa d’infermera?, aviam, aviam si els Reis no te la portaran. No. Però tampoc recordo grans baralles, amb el meu germà: el Quim era un nen –els nens van a la seva– i jo era sentida –l’Espe és molt sentida–, vol dir que qualsevol conflicte que es derivés d’aquests dos pretextos vitals s’integrava còmodament en el teixit de les cosetes que van passant en el vaivé diari d’una família com la nostra.
 
No, no ens castigaven. Sabíem de famílies diferents que castigaven, cridaven o pegaven als nens –una nova rica de Matadepera que injectava aigua als seus fills quan feien alguna cosa mal feta–, però a casa era vist com pràctiques baixes. Els nens de Verano azul els castigaven, per exemple, i miraves les famílies que tenien i deies esclar.
 
Les baralles que recordo són la mateixa: el Quim em clavava una puntada de peu a la canya de la cama esquerra i jo li escorxava la Pegui. O al revés. I llavors, una mica d’aigua a la cama i Imedio a la Pegui. Si hagués existit el Loctite hauria estat complicat trobar un altre punt feble del meu germà. Tot un home, des de ben petit, ja se sap, els homes.
 
Podria molt ben ser que a casa no ens castiguessin perquè, en tenir línia directa amb Déu, la baba aturava qualsevol intent del papà o la mamà d’obstruir ires de molt més alta volada. Obries el cosidor sense permís i et queien totes les agulles de cap a terra: Déu t’ha castigat. Et menjaves un caramel d’amagat –t’ennuegaves–, estrenaves les sabates de xarol de Nadal el 23 de desembre –et feien butllofa–, començaves a sopar abans que tothom fos assegut a taula –et cremaves la llengua–. O bé tenies la intenció de; llavors, Déu et castigaria.
 
La baba sempre sabia què passaria i per què, i això feia moltíssima por. Era tan poderosa que feia que la cosa acabés passant per culpa teva i que Déu tingués via lliure per castigar-te.
 
El tàndem que feien la baba i Déu era demolidor.
 
Però un dia, un sol dia, vaig fer ics. Ics va ser molt gros. Tan gros que, temorosa que Déu agafés massa embranzida i omplís de llagostes el Raval de Montserrat, la baba devia despistar l’Altíssim amb petits descuits deliberats –llescar el pa sense fer-hi el senyal de la Creu, no dir Jesús a un esternut de l’avi–, i va accedir que la mamà s’immiscís en la meva doma.
 
Era divendres, un divendres a la tarda en tornar de l’escola. La mamà em va fer seure a la taula del menjador i, molt tranquil·la, em va dir que ics no s’havia de repetir. No, mamà, perdona’m, no ho faré mai més. I aquesta nit no veuràs l’Un, dos, tres.
 
Alto.
 
L’Un, dos, tres era sagrat –preguntes, eliminatòria i subhasta–. Era la cerimònia que inaugurava el cap de setmana, que li donava permís. Gràcies a l’Un, dos, tres existia el cap de setmana. No, existia la setmana, tota la setmana, perquè ja a partir de dilluns només faltaven quatre dies per a l’Un, dos, tres següent. Així es comptaven els dies i així es destrossava el cor d’una nena molt sentida.
 
No m’havien castigat mai. No sabia com es feia. Soparé a l’habitació? Un cop dins, en podré sortir? No per caprici, si he d’anar al lavabo, vull dir. Podré venir al menjador a desitjar-vos bona nit quan tingui son? I el que triï per fer mentre estic aquí dins, em pot divertir o m’ha de torturar?
 
Després de concloure que faria una activitat útil que m’entretingués sense fer-m’ho passar gaire bé, vaig demanar a la baba que em donés alguna peça de plata bruta per netejar-la amb un drapet de cotó i bicarbonat. Va entrar a l’habitació, em va fer parar la mà i m’hi va posar un rosari negre com la meva ics.
 
M’hi vaig deixar els dits i la vista, i en algun moment el cansament i la son em van fer donar la feina per enllestida. Però encara ara, quan alguna cosa se’m torça, no puc evitar pensar en aquell gra que potser no vaig acabar de fregar bé.

@esierraserra

Comentaris

    Juak Juny 29, 2015 12:10 am
    Com sempre ajustat i precís. M'agrada, crec que tinc alguna sorpresa. Bona Nit.

Nou comentari

Sorolla i la llum
Un recorregut per 14 pintures de l'artista valencià que mostren l'evolució de la seva obra
Més entrades...