I et crees un niu

En aquell moment ja intuïes que la vida és una estranya combinació de consol, caliu, consells i desencontres

Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: Rebeca Sims


Vas tornar a Barcelona. I tot d’una et trobaves vivint a la que havia estat casa dels pares. Però ja no ho era, perquè ells no hi eren. Alguns et preguntaven si te l’arribaries a sentir com a pròpia. Et feia cosa –això és el que deies–, però hi vas apostar. Et vas sentir empesa a remodelar aquell pis, canviar-lo i adaptar-lo a tu. Els pares ja no hi eren per donar-te caliu, consolar-te, aconsellar-te ni enfadar-se. De vegades gairebé enyoraves enfadar-t’hi. En aquell moment ja intuïes que la vida és una estranya combinació de consol, caliu, consells i desencontres.

 
Vas refer el terra i vas pintar parets. La distribució va canviar. Calia renovar el bany, però la cuina –anys vuitanta–  la vas mantenir vintage. Olles, plats, vasos i paelles eren els teus i no els vas col·locar al calaix o l’armari on els havies vist guardar sempre. Et vas crear una petita paradoxa personal: anaves a buscar els bols a l’armari de sobre, a l’esquerra, però ara els tenies a l’armari de la dreta, a sota. Involuntàriament feies un exercici constant de lateralitat, un joc inconscient per veure què anava més ràpid: el gest antic i reflex, après de petita, o el record que t’avisava en una mil·lèsima de segon que aquell vell ordre ja no era el teu.
 
Des de la finestra veies edificis coneguts. I comprovaves que la gent continuava caminant, conversant, gesticulant, cridant i rient. Com que havies evolucionat en paral·lel, no eres gaire conscient dels canvis. Pentinats, vestits i modes t’havien transformat sense fer soroll. Ningú portava hombreres, vaja. Tu –i d’això n’estaves molt contenta–, tampoc. No quedava cap colmado i una amable tenda musical ocupava el lloc del banc del davant. 
 
Durant tot aquest temps t’hi has sentit a gust perquè la casa era viscuda, imperfecta i amb història. Però, també, perquè ets lliure d’anar-te’n. I penses que això és el que fa que qualsevol cosa valgui la pena. Hi és, l’estimes, t’acull, però mai t’empresona.

Comentaris

    ona Maig 27, 2015 8:05 am
    Preciós. Precisament on sóc ara.
    Rosa Bayot Maig 31, 2015 10:33 pm
    L'he sentit molt proper..jo també visc a casa els pares M'agrada la senzillesa en que narra la història. Felicitats!.

Nou comentari