Et deies Pujan

Foto: Mar Vallecillos

Frena la bici en sec i em demana disculpes amb un somriure tímid. Duu la motxilla de Glovo, em quedo al·lucinada perquè just anava pensant que va ser aquí. Ens mirem mentre travesso i ell reprèn la marxa, girant el cap a banda i banda, que s’està passant el semàfor en vermell, de la mateixa manera que altres es passen pel folre els seus drets laborals. El veig allunyar-se, ara s’aixeca sobre els pedals per donar-se impuls, ara s’escola entre els cotxes, i tinc la sensació de quedar-me sola, aquí a Balmes amb Gran Via, on dissabte vas morir atropellat.

Tu també anaves ràpid, suposo. Sempre aneu ràpid. A dur menjar a algú. Quina comanda acabaves de lliurar? Potser uns noodles d’aquell asiàtic tan xic, que em venen molt de gust, demanem-los, o un ceviche amb mango del restaurant japonès-peruà que va sortir a la tele, o potser una hamburguesa al punt que havia de ser lliurada en punt per aconseguir punts a l’app que et proporcionarien més i millors comandes. Bé, no els aconseguiries tu, els punts, que no eres ni tu el missatger registrat a l’app de Glovo, que no eres tu el fals autònom. Que sempre hi ha algú que està pitjor que els que estan pitjor i, ves, aquest paper et va tocar a tu, o potser li ha tocat a algú altre de qui no parlarà aquest text però que també trepitja els carrers d’aquesta ciutat, aquestes precises coordenades del glovo.

El cas és que algú ben precaritzat et passava el seu usuari de currante-fals-autònom-repartidor-de-menjar-a-domicili-que-ha-de-fer-punts-perquè-li-arribin-bones-comandes, es quedava una part del que percebies per cada comanda, pràctica habitual, i així tu podies pedalar quan ell no ho feia, podies fer anar la roda i treure’n alguna cosa per anar tirant.

Llegeixo que et deies Pujan, tenies vint-i-dos anys, acabaves d’arribar d’Alemanya, havies nascut al Nepal, el país més alt del món, i vas venir a caure aquí, a Balmes amb Gran Via, davant la Universitat de Barcelona i l’Institut Català de la Salut, a banda muntanya, i d’un restaurant de salsitxes alemanyes, Baden-Baden, i un colombià, Tropicana Rumba i Sabor, a banda mar. Hi ha una bici a terra, pintada tota de blanc i amb unes flors, suposo que en record teu, però no ho sé del cert. A la cantonada, una senyora compra un número dels cecs i un cartell indica “La teva il·lusió suma”. Quina era la teva il·lusió? Vas morir aquí, dissabte. Era dia de reflexió.