​Et faria un racó

Et faria un racó en aquest llit petit per encongir-me al teu costat.

Et dic vine, si vols. Si pots. Si tens cinc minuts o el vespre de dissabte o el diumenge sencer. Si no hi ha cap condicional –posem per cas un ahir dels que pesen, un avui compartit, un demà on vulguis escriure un altre nom– que et barri el pas. Que voldria despullar-te i despullar-me i veure’ns com som, per dins i per fora. I fer-nos l’amor com qui es fa una casa per viure-hi una nit. O tres-centes. O cinc mil. O cap més, tant és ara això.

De veritat que t’ho confessaria, que m’atraus i no sé ben bé per què. Que voldria tenir els teus llavis en els meus, i que existissin les quatre mans lentes, lentíssimes. Els dos cossos a punt de tremolar, la veu arran del coll i una paraula a mig dir. I tot el teu tu i tot el meu jo. I un nosaltres que aprendria a ser-ho.

T’ho voldria dir sense haver de dir res. Potser per por que un silenci teu, hipotètic però possible, s’assemblés massa a un no. I que aquest racó de llit es fes gran de cop.