Un dimarts de novembre vaig entendre –de cop i per sempre– que l’amor tal com me’l creia era un miratge en lloc d’una certesa. I em vaig desmaiar damunt l’asfalt en càmera lenta.
Un dimarts d’octubre vaig dir un sí amb la boca petita. Aquell vespre la veueta malparida que em coneix més que jo mateixa ja em repetia a cau d’orella hauries d’haver dit que no, hauries d’haver dit que no.
Un dimarts d’agost vaig conduir plorant de l’Empordà a Barcelona, i les llàgrimes van durar força més que l’autopista. Mira, ja ho tenim, la intempèrie moral és això.
No me n’havia adonat fins avui que en faig repàs, però els pitjors monstres que recordo –aquells malsons que no se’n van quan et despertes, que impedeixen que t’adormis, que es fiquen al llit amb tu, que s’esplaien sense consentiment– se m’han presentat un dimarts. Hola, vinc a esguerrar-te la vida, perdona per no haver avisat abans.
Deu ser casualitat i tampoc renunciaria ara als dimarts que han de venir, ni que fos possible saltar dels dilluns als dimecres. Però si em fessin triar escolliria els divendres: estan més a prop del mar i del sol, amaguen promeses d’esmorzars llargs i traginen somnis no abaratits.
Et regalaré un divendres de maig tan farcit d’il·lusions com el dia que vaig néixer.
14
0
