I et vas fer gran

Foto: Maritè Toledo

La infantesa se’m va acabar per telèfon. Els pares potser l’esperaven, la trucada que van rebre i que em va partir pel mig. No sé si des de l’altra banda van dir s’ha mort o si van buscar un revolt verbal per anunciar que ella ja no hi era. Ella, la que em volia veure “molt gran molt gran perquè això voldrà dir que jo sóc molt vella molt vella però que encara hi sóc”. Em vaig deixar caure en càmera lenta damunt la moqueta blava de la meva habitació. Em devia replegar en mi mateixa més que normalment: tota jo feta capoll. Em vaig sentir estúpida per haver plorat molt la mort del Tabalet. Només era un periquito. Vaig plorar poc. Em vaig posar a escriure.

Llavors no sabies, no podies saber, que sempre més ploraries la teva cosina a cada funeral. Tampoc sabies que trobaries a faltar tant la part de tu que va morir amb ella: la nena que creixia sense por. Aquell dimecres tristíssim et vas immunitzar de cop contra massa coses. Vas escriure i escriure. Les aigües de la fusta de pi del teu armari dibuixaven figures que encara avui podries reconèixer. Vas escriure i escriure fins que, del capoll, en va sortir una persona nova. Més adulta i alhora més fràgil: una papallona coixa, emprenyada amb el món. Tenies disset anys, ella vint-i-nou. Hauries volgut fer-te molt gran molt gran i que la Maribel es fes molt vella molt vella. Però que encara hi fos.