I et vas fer gran

Llavors no sabies, no podies saber, que sempre més ploraries la teva cosina a cada funeral

Foto: Maritè Toledo


La infantesa se’m va acabar per telèfon. Els pares potser l’esperaven, la trucada que van rebre i que em va partir pel mig. No sé si des de l’altra banda van dir s’ha mort o si van buscar un revolt verbal per anunciar que ella ja no hi era. Ella, la que em volia veure “molt gran molt gran perquè això voldrà dir que jo sóc molt vella molt vella però que encara hi sóc”. Em vaig deixar caure en càmera lenta damunt la moqueta blava de la meva habitació. Em devia replegar en mi mateixa més que normalment: tota jo feta capoll. Em vaig sentir estúpida per haver plorat molt la mort del Tabalet. Només era un periquito. Vaig plorar poc. Em vaig posar a escriure.

Llavors no sabies, no podies saber, que sempre més ploraries la teva cosina a cada funeral. Tampoc sabies que trobaries a faltar tant la part de tu que va morir amb ella: la nena que creixia sense por. Aquell dimecres tristíssim et vas immunitzar de cop contra massa coses. Vas escriure i escriure. Les aigües de la fusta de pi del teu armari dibuixaven figures que encara avui podries reconèixer. Vas escriure i escriure fins que, del capoll, en va sortir una persona nova. Més adulta i alhora més fràgil: una papallona coixa, emprenyada amb el món. Tenies disset anys, ella vint-i-nou. Hauries volgut fer-te molt gran molt gran i que la Maribel es fes molt vella molt vella. Però que encara hi fos.
 

Comentaris

    Un missatge d'agraïment Març 21, 2017 11:48 pm
    Gràcies, Eva, per compartir aquest text. M'hi he sentit molt identificada, la meva cosina va marxar quan jo tenia 18 anys, ens en portàvem un. També vull creure que m'he fet gran amb ella i a través de la seva partida... Ho vull creure perquè en realitat no ho sé. M'he quedat una miqueta anclada en la por d'aquella nena que ha de continuar creixent. Va ser fa 2 anys i sento que em sap greu no haver-la plorat prou. I no ho sé si ho he fet, però aquests textos ajuden, a fer-ho. Una abraçada a totes les cosines que marxen sense voler marxar. Ens quedem aquí per vosaltres, a viure molt i viure buscant el bé, per vosaltres. Marta
    Anònim Juliol 9, 2018 1:56 pm
    Jo em vaig fer gran amb 10 anys, aquell dia de juliol quan l'oncle tiet va entrar per la porta i em va dir i el "papa" on és? jo pujant per l'escala i veient allà a l'habitació l'ombra del pare estirat a terra. Ja no el vaig veure viu, a mi , em va marxar la infantesa i la vida, tot i que no em vaig adonar fins al cap d'uns quants dies quan la gent del voltant em deia...t'assembles molt al teu pare. Sempre recordaré aquell 20 de juliol, em vaig fer gran , i vaig perdre més que un pare, tota la infantessa.
    Mònica Tort Juliol 9, 2018 3:45 pm
    Em dic Mònica i per coses de la vida sóc filla única, però sempre tenia amb mi els meus millors companys de sang eren el meu cosí Àlex i la meva cosina Eva. La meva cosina va marxar també amb 8 anys, 1991, i una trucada telefònica amb plors i llagrimes ens deien l’Eva s’ha mort! jo en tenia 11 quan ens va deixar, però tan jo com el seu germà i tots els familiars propers no la deixavem ni un moment fins a deixar-nos en aquest món terrenal. Va agafar una leucèmia amb 3 anys i durant cinc anys va ser un continu neguit i lluita, quan estava ja una mica recuperada i amb els cabells crescuts i podia tornar a anar a l’escola...ja senties al cap d’uns dies que els tiets i pares deien ara li ha passat malaltia a tal lloc i li faràn això...i tornar a vomençar amb el martiri... ara li passa alló, a part de la horrorosa quimio que la feia trobar-se fatal, vomitar, no tenir gana i estar enxufada....el què més mal li feia a ella era no poder seguir el ritme normal d’una nena, jugar desmesuradament pels entorns d’Orpí, anar a l’escola com tots els nens i el seu germà...i poder tenir el cabell llarg... però en fi tots esperavem que aquells 5 anys de patiment serien temporals, i que se’n sortiría... Però no va ser així, i sense ella ens vem quedar. Només ens va quedar el record i imatges d’un àngelet lluitador, però que mai ens ha deixat i que sempre ens acompanya des del cel! i ara acompanyada de la meva iaia Rosa i Avi Àngel, de la tieta Julita, avi Esteve...Tots fan una pinya i ens ajuden a lluitar contra tot! Jo sempre vaig a tope com un coet ?però penso si la nostre Eva va aguantar tan dolor, jo també puc lluitar contra tot! i ajudar els meus en tot! i més bé o més malament anem tirant endevant amb tot! Vinga ànims per qui a perdut una cosina, germana o algú molt unit a ell! Una abraçada a tots! Mònica Tort Soteras
    Yolo Juliol 9, 2018 6:45 pm
    La meva cosina tambe va marxar fa 4 anys,jo li portava 12 anys i quan era petiteta haviem anat molt juntes a tot arreu....era com una filleta....el cancer se la va empotrar quan tenía 35....
    Germana Juliol 9, 2018 8:35 pm
    Eva, es el meu germà petit que va marxar massa aviat Quanta coincidència en el dolor i en la maleïda absència Des que va néixer fins la seva partida, mai vaig poder imaginar com seriem en la maduresa Eren 13 anys la diferència d'edat i també va marxar un dimecres Tinc 70 anys, sóc avia, amb arrugues, artrosis ... .. i ell encara, és el meu germà petit de 35 anys,que va marxar massa aviat El recordo cada dia de la meva vida

Nou comentari

El Zapateado de Sarasate
El violinista Gil Shaham interpreta una de les peces més conegudes del compositor basc
Més entrades...
Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...