Foto: Míriam Pérez
Perquè si la beso el desig torna a créixer com l’extremitat d’una estrella de mar i m’oblido que morirem qualsevol dia i que llavors tant se valdrà que hàgim existit. Que el que escrius potser et fa eterna però el que vius t’ho emportes dins d’un sac d’on treuen el cap fades i monstres i no se n’assabentarà mai ningú. Morirem i potser ens ploraran els gossos que no sabran que hem fet l’amor tantes vegades d’amagat i del revés i sense seny i sense casa. I el que no dius sí que existeix –t’existeix endins, com una pedra negra que tu mateixa t’has nuat al turmell.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
