Foto: Lon Martin


Hi seré. Sempre. Al teu costat. I saps que jo no prometo mai res, que m’espanten els compromisos a llarg termini. Que sóc incapaç de signar qualsevol contracte que insinuï el rastre d’una cadena. Que t’estimo és la paraula que dic més fluix.

Però amb tu no hi ha lletra petita: només veritat. No hi ha cadenes: només els camins que m’has ensenyat sense imposar-me cap ruta, ni idealitzar-me cap demà, ni negar-me cap avui. Estalviant-me que carregues un jo que no és el meu. M’has donat l’empenta justa perquè obri el pany, perquè no em quedi tremolant davant de cada pom nou. Has sabut escoltar-me i és així com he après a escoltar-me a mi mateixa. De tant en tant t’has agafat la mà, t’has frenat l’impuls protector perquè aprengués a equivocar-me. M’has donat la vida, però no te l’has quedat. M’has deixat volar, has deixat que en aquest món fos el que hagués de ser.

Hi seré, no només perquè tu sempre hi has estat, sinó perquè admiro el que ets. Perquè em faig gran i començo a entendre-ho: em plantejo a quantes coses deus haver renunciat per haver-nos posat al davant. Qui hauries estat. Com seria jo. Què hauria passat. Però tinc la sort de tenir-te. De trucar-te cada nit i explicar-te qui m’he trobat, què he escrit; de preguntar-te com estan els meus germans. I que m’expliquis que la petita, en comptes d’estudiar la taula del set, ha buidat tots els calaixos lligant samarretes, llençols i mitjons per fer una llarga corda de roba. Que a cada nus està un pam més a prop del carrer, un pam més lluny del seu niu. I penso tant de bo arribi allà on vulgui, d’aquesta manera, jugant a viure. Quan hagi de multiplicar set per vuit i comptant aixequi un dit i n’abaixi un altre, fes com ho feies amb mi: espera que arribi ella sola al cinquanta-sis.

Sé que hi ha coses que no dius. Et guardes el dolor per a tu. No vols amoïnar els altres. Escoltes els meus problemes ridículs i ximples abans de confessar-me que hi ha lluites que deixaries per perdudes, que hi ha pors que costen massa de dissimular. Però, mare, vull que sàpigues que si una nit no pots dormir, jo vetllaré per tu. T’explicaré aquell conte on, malgrat tot, tot acaba bé. Si un matí obres les cortines i no trobes el sol, avisa’m: convertiré les llàgrimes que amagues en un ram de flors.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Anònim a octubre 20, 2015 | 07:53
    Anònim octubre 20, 2015 | 07:53
    Qué difícil ser una mare així !!!!
  2. Icona del comentari de: Llibertat a novembre 15, 2015 | 11:00
    Llibertat novembre 15, 2015 | 11:00
    No he deixat ni un segon de llegir paraules senzilles i al mateix temps plenes d'amor. Gràcies

Nou comentari

El piano

Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Last Dance

It's my last chance/ For romance tonight
Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

La Gymnopédie de Satie

Escoltem una de les peces més conegudes del compositor francès

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix