Foto: Pixabay
Faig dissabte. Tot i que avui no és dissabte. No m’agrada gaire, la veritat. Ni passar l’aspirador, ni agranar, ni espolsar ni fregar. Però després, quan veig la casa neta, els prestatges sense pols i el trespol sense borra, experiment una sensació de benestar que em facilita la resta de tasques.
Escric més a gust si sé que tot està en ordre. Aquesta és una herència de la meva mare. Em record sovint de quan jo l’ajudava a ella, de quan em deia què volia que fes, i jo anava a la galeria a cercar una pedaç. Sempre posàvem música. Mira per on li encantava la sarsuela, i totes dues acabàvem passant el Pronto –que canvia la pols per brillantor– mentre cantàvem allò de hace tiempo que vengo al taller, y no sé a qué vengo/esto es muy alarmante, esto no lo comprendo… Han passat molts d’anys, i jo ara espols els meus llibres, les meves figuretes, els meus marcs de fotos, i no aconseguesc fer-ho sense pensar en aquells dies. Pos música, però una altra molt diferent, i procur anar de pressa, perquè no puc consentir haver de dedicar tant de temps a totes aquestes molèsties. Però, és clar, ha de ser així si no suport viure en el caos. Jo som la meva pròpia kelly, ja que no puc pagar-ne una que m’ajudi. I, ara que hi pens, si no fos així, trobaria un kelly en alguna banda? Em sembla que seria molt difícil.
He vist homes passant l’aspirador, fent el dinar i escurant, posant la rentadora i fins i tot planxant. Però, i canviant la pols per brillantor? No me’n puc imaginar cap dels que conec. No ho sé, potser m’equivoc. És que de vegades trob que aquest feminisme ferotge del qual fan bandera moltes activistes es deixa alguns detalls. Que arriba a uns extrems que et dificulten la respiració. No sé on m’estic ficant. M’hauria d’aturar ja. Però em costa. Perquè ja estic cansada de cercar en el diccionari la definició de «feminista» i pensar que sí, que me la sé perfectament, per després haver de sentir cada dia definicions i demostracions que no entenc. La veritat, no puc imaginar-me, posem per cas, Bette Davis, pujant a recollir un premi important i que, de sobte, amb l’emoció, es posés a pegar botets i que li sortissin els mugrons per damunt l’escot. I totes felices, alegria, alegria. Visca l’alliberament de la dona i quines grans actrius que tenim! Ara, després no se t’ocorri obrir-los la porta. Tan sols elles són les seves mans, les seves kellys i les seves úniques madones. Per què viuen tan enfadades constantment? Sempre tenen l’ofensa a punt. L’arma carregada. Unides podem. Si cal, canviarem la gramàtica i farem que el femení sigui el genèric. Totes i tots. Nines i nins. Visibilitzau-nos bé.
Realment jo no volia escriure sobre això. No sé què m’ha passat. Volia parlar de les coses que estic espolsant. Dels llibres, que gairebé no moc, per no equivocar-me en l’ordre en què els mantenc des de la darrera mudança. De la capseta de música que em va dur el meu amic fa trenta anys de Tübingen. És la metàfora de la vida, em va dir. Dins el vidre, un pallasso no pot deixar de fer girar una maneta perquè el món no es pari. Si s’atura, la música calla. La llibreria, on tenc penjats amb xinxetes tres poemes: Happiness, de Malcolm Lowry, Cançó a Mahalta, de Màrius Torres (la història de la meva vida), i Cançó de la neu, de Miquel Cerdà, escrit especialment per a mi:
Poques vegades davalles entre els homes. L’hivern perpetu del teu cor
te reclou en la solitud de la muntanya, lluny del llit amable de la vall,
que t’acull quan ja no ets tu.
Raresa i exemplaritat del teu caràcter: et fas humana quan mudes el nom.
Per cert, ara que l’he citat m’adon que sí que m’equivocava. A més d’autor de poemes i assaigs, en Miquel també és un excel·lent kelly. Record que moltes vegades havíem espolsat junts figuretes i llibres i canteranos i tassetes de cafè. També li agrada Bette Davis, però encara més Jean Fontaine. I de la parauleta visibilitzar, no sé quin dels dos se’n fot més.
4
0
