Foto: juantiagues
Se’l posava a la falda i cosia, i per fer el dinar el portava enganxat al vestit, i si volia banyar-se, s’havia de ficar a la banyera amb ell perquè era impossible deixar-lo sol, no en feia ni una de bona. Al matí, quan es llevava, el tenia ben posadet al pit, la despertava així, buscant el pit, i a la nit igual, se n’havia d’anar a dormir amb el pit per fora de la camisa. Fent el sopar se’l posava a sobre del marbre i deia, aquí quietet, i ell es quedava quietet però de cop mirava i mirava el sostre i les coses dels armaris de dalt i perdia una mica l’equilibri, i el recollia just abans de caure a terra. I dinant, a la falda també, com quan cosia, i així anava fent sempre, durant tot el dia, i quan arribava el pare, que el pobre havia passat tantes hores treballant a la fàbrica, agafava el nen i deia, quina coseta més bonica, i després el deixava a terra, o se’l posava al costat al sofà i miraven una mica la televisió, fins que venia la mare i deia que la tele no era bona per al nen, i se l’enduia de nou a la cuina, i el nen plorava i la mare deia que si era així com l’havia d’ajudar, millor que no l’ajudés.
Els diners sempre eren el problema, perquè ella havia deixat de treballar per tenir el nen i després, quan havia volgut tornar-hi, el seu home va dir que no, que millor que es quedés a casa, i ella va pensar que tenia molta sort de tenir un nen tan sa i de poder-se’l quedar tot el dia a la falda, però després d’uns mesos els diners eren escassos i la paciència de la mare també, i va dir de tornar a la feina però llavors ja no n’hi havia, de feina, i va començar a cosir a casa per a les veïnes, i de tant en tant alguna veïna li deixava el nen perquè el cuidés, i llavors ja no en portava un a la falda, sinó dos o tres, i pensava que era afortunada, que les altres mares no podien fer-se càrrec de les seves criatures. I així anava fent, se’ls posava a la falda i cosia, i a la nit les mares dels nens veïns i el seu home deien dels nens, quines cosetes més boniques, i ella no volia que veiessin la televisió, fins que una nit va quedar-se adormida al sofà, mentre el seu fill li tocava el mugró amb un dit.
A partir de llavors va deixar els nens al sofà, tots els nens de les veïnes, amb el seu, mirant la televisió, mentre ella cosia o cosia més bé i més ràpid, i fins i tot li sobrava temps per fer més encàrrecs d’altre mena, com fer dinars per a les mares que no podien fer els dinars per als seus marits, i pensava que era ben afortunada de poder fer sempre el dinar i el sopar, malgrat la falta de diners, i a la nit tothom deia que el seu menjar era tan bo, i que els nens eren unes cosetes ben boniques. I ella pensava que tenien raó, i que tant de bo se’ls pogués posar a la falda, tan bonics que eren.
