Què faràs ara?

Vull saber què li ha passat però ella només vol menjar i dutxar-se

Foto: bronx.


Avui he donat un peix, un peix cuinat, un peix cuinat amb salsa marinera i desespinat, que he pescat amb una targeta de La Caixa, a una noia alta com jo. Eren dos quarts de vuit del matí i l’Eixample encara sembla net i a la cantonada amb Muntaner una noia que veig molt prima i ens creuem i em deixa tota plena de Déu, quina cosa més esquelètica. I a ella li deu haver passat també alguna cosa, que ha pensat en mi i m’ha cridat un perdona, parles català?
 
Duia els cabells mal recollits i ratlla negra als ulls feta de desdeny i parles català? Esclar, noia escardalenca, esclar que parlo català; per què tu parles català? Tinc gana, m’ha dit. Tinc molta gana. En català i després de preguntar-me, primer de tot, si parlo català. A mi m’esperaven un original que duc a la motxilla i he d’entregar abans de les vuit, només deixar-lo a recepció, ni parlar amb ningú. Espera’m aquí, ara vinc.
 
He caminat molt de pressa i en algun moment dec haver portat la correcció a lloc i m’espero en una granja, a la cua d’una granja de gent que hi va a fer el cafè abans de la feina. No és una cua curta i m’espero estona i estona i com que no tinc diners en efectiu de sobte em glaça que no acceptin targeta o que la noia ja no hi sigui i em tombo i sí, a la porta hi ha aquella tira d’adhesius de diferents entitats que asseguren la transacció però potser la noia ja no hi serà. M’exigeixo no patir ara per això que no hi sigui.
 
No ho sé, posa’m un entrepà de pernil i un cafè per endur. Hi ha sucre blanc, moreno i sacarina. I estèvia. Cadascú pot agafar el que vulgui i li agafo sucre blanc perquè sento que tot és massa trist i no aconsegueixo trobar prou motius per decantar-me per cap altra opció d’exigències implícites. La impuresa que sens dubte em guia la caritat em fa considerar que el dia que et tornes pobra deixes de ser celíaca o diabètica, si mai vas gosar ser-ho.
 
Estic molt nerviosa. Segurament no hi serà. Una cita recelosa perquè té molta gana i no sé si es deu haver cregut que tornaria quan li he dit espera’m aquí. Quines traïcions que jo no tornés o que ella ara no hi fos, però totes dues estem desesperades, per això jo torno i ella m’espera i ni mira el camí per on sap que tornaré si torno.
 
Què t’ha passat? És molt jove, deu tenir, si els té, vint anys. Vull saber què li ha passat però ella només vol menjar i dutxar-se. Per resposta em diu que fa tres setmanes que dorm al carrer i que ho està passant molt malament. No em punxo, ja ho veus, em diu, i m’ensenya l’interior de l’avantbraç esquerre ple, com mai ho havia vist, de cicatrius terribles de talls horitzontals separats per la mateixa distància l’un de l’altre, un kintsugi de queloides, m’ensenya l’avantbraç de prova per dir-me que no es punxa, perquè allò dels talls per a ella ja ha passat.
 
Les noies sí, els tios volen que els hi xupi, faig moltes mamades perquè les noies o no et donen res o et donen algo, però els tios demanen, volen sexe i faig de puta. Però vaig molt bruta, el que vull és dutxar-me i estic esperant que els serveis socials em deixin anar als menjadors perquè ara no hi vaig i al CAP sí, em punxen perquè estigui més tranquil·la, clavo hòsties a les portes dels cotxes quan ja no puc més. Ara m’has donat menjar, tens alguna moneda? Per dutxar-me, no sé, rentar-me, mira les mans, vaig molt bruta. Alguna moneda, però gràcies, tia, no sé. Vaig a rentar-me.
 
Jo també parlava, al paràgraf d’abans. Li dono telèfons que trec de l’internet del mòbil i li dic que si vol que truqui a algú. Que trobo molt estrany això que diu dels menjadors socials, que he col·laborat amb una gent del Raval i ajudàvem a tothom que ho demanava, però que vale. No tinc monedes, he pagat amb targeta, no, que no en tinc, en sèrio. Què faràs ara?
 
No crec que no volgués una canya i aprendre a pescar, tot i que una mica potser sí que li feia mandra, el que passa és que crec que no li he sabut vendre res sensat, però això ha sigut després de preparar-li el peix i pràcticament peixar-l’hi. Mastegar-l’hi i pair-l’hi. Unes galetes, també li he donat. Em deu haver trobat tan ridícula, amb les galetes, potser més de com me n’he sentit. Quan se les guardava a la bossa que duia s’ha ajupit i li he vist la mica de pits que tenia, com de nena que li comencen, i he tornat a maleir els homes encara més que abans, més que ahir.
 
Què faràs ara? I quan he tornat a passar per la mateixa cantonada mitja hora després ja no hi era, però ben juro que hi serà sempre, allà asseguda, volent fumar, perquè també m’ha dit que els pobres són persones que tenen més dret que les altres persones a fumar, perquè si no llegeixes ni fas res, hòstia, fumes.

Comentaris

    Juak44 Juliol 20, 2017 4:51 pm
    No se que dir.
    Ines Juliol 20, 2017 8:15 pm
    La vida dona moltes , no Podem jutjar a ningu, no sabem si demà ens ....
    Anònim Juliol 20, 2017 9:11 pm
    Segurament aquesta noia deu tenir algún problema de salut mental.. i encara que costi de creure els serveis socials no "poden" o no "solen" fer res si no la valora un metge, i evidentment aquest tipus de persona no solen anar al metge...Com que no deu tenr cap diagnòstic.. i els serveis socials funcionen tan lent i de forma tan burocràtica....jo crec que si la torneu a veure el mès pràctic ès que aviseu al 061 i parleu amb el jefe de guàrdia i expliqueu el cas, potser us remeten als serveis socials d'emergències o potser un equip mèdic que hi vagi al lloc pot fer un ingrès involuntari per posar fill a l'agulla i veure que passa de forma mès ràpida....
    Mmb Juliol 21, 2017 1:02 am
    Vides que es creuen, trencades o no. Dintre d'una ciutat on caminen persones que potser es miren o potser no, però al cap i al fi i miren o no: ningu veu.
    Noe B Juliol 21, 2017 7:34 am
    És bonic -també dur i trist- llegir-te, saber que enmig de la ciutat la noia hagi t'ha trobat. Ha sabut trobar a una altre dona que parli català, com ella, que l'ha escoltat sense jutjar-la, que li ha donat allò que demanava sense demanar res a canvi... perquè en darrer terme, no és allò que has FET per a ella sinó que has ESTAT amb ella des d'una relació que ella ha reconegut horitzontal: una dona que parla català, com ella
    Anònim Juliol 21, 2017 7:32 pm
    "[...] i he tornat a maleir els homes encara més que abans, més que ahir." Molt maco això, sí. Tots els homes culpables. A algunes feministes radicals us traeix el subconscient.

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

Diamants
El mapa dels meus astres / si mai estic perdut
Més entrades...
Quan Robert Capa va retratar la guerra a Aitona
Hi havia arribat com a fotoperiodista de la darrera ofensiva de l'exèrcit republicà a Catalunya
Més entrades...