Foto: Amanda Tipton
No t’hauria calgut saber –voldries no haver sabut mai– que hi ha matins escrits en un altre llenguatge. Que un dimarts d’estiu arriba un hivern tossut i mira, els dies de cada dia s’entesten a passar de llarg cada dia de cada dia.
Que la realitat va a la seva i et fa transitar per frontisses mudes. Que pots caure en pous profunds sense gota d’aigua. Que la intempèrie moral que tant temies és llarga i freda i trista –tan llarga i tan freda i tan trista.
Que el dolor absolut se’t menja les paraules. Que potser camines de la mà d’algú i, enmig, l’abisme. Que estimar és el camí fins i tot –i sobretot– quan no hi ha sortida. Però les pujades a peu cap enlloc cansen i desgasten. Que t’expliqui un malson recurrent? Té: una sala d’espera buida d’esperança.
Que conjuguem el no-res en futur, però ens morim en present. Que també et pots morir un dijous de primavera a primera hora de la tarda. Que la ràbia persegueix culpables i només troba ràbia. Que el més semblant a l’eternitat és aquesta solitud.
Que si et pregunten com estàs i respons com puc, no dius cap mentida. Que això és tot i tal volta és prou. Que ara et tocarà rellegir la vida i els llibres.
Que viure és –deu ser– aprendre a fer l’amor contra la mort.
106
6
