Fer cas del que et diuen

Jugo amb la imaginació que són les meves passes les que porten la llum

Foto: Andrea Mayo


No et passa, que relaciones unes coses amb les altres i de tot n’acabes fent una teoria? Vull dir, com ara el que em va passar uns dies enrere al poble on m’estic des de fa uns mesos a veure si s’acaba la pandèmia. Els amics van comentar que venien dies de pluja. I de vent. Ho deien les previsions meteorològiques, ho deien les seves aplicacions als mòbils, de manera que van ajornar algunes de les activitats que tenien agendades per quan passés la tempesta.

M’aixeco cada dia a les sis del matí –alguns en dirien matinada– per anar a veure com surt el sol. Camino per la platja quilomètrica que tinc davant la cabana on visc i a cada passa que faig hi ha més llum. De vegades jugo amb la imaginació que són les meves passes les que porten la llum. Però no és això el que volia explicar, no.

El primer dia que segons les previsions havia de ploure a bots i barrals, igualment em vaig llevar a l’hora prevista. Vaig mirar l’aplicació al mòbil –com és possible que fes això abans de sortir a mirar el cel– i tot seguit vaig sortir a mirar el cel: estava ple d’estels i, sí, alguns núvols grisos sobre negre; encara era de nit. No plovia i el joc incipient de colors i llums a l’horitzó, allà al final de l’oceà, prometia ser inoblidable.

Em vaig posar roba d’abric, un bon calçat i cap a la sorra. A mesura que caminava, recollint les petxines i pedres foradades amb què després m’entretinc a fer mòbils que penjo i regalo, m’adonava de com és d’absurd actuar pel que preveiem o pel que recordem. Com és de boig, vaig pensar, actuar en passat o en futur, quan l’únic esdeveniment possible es conjuga en present. Vaig pensar que abans tothom treia la mà per saber si plovia en el moment de sortir i que ara tothom mira una aplicació a una pantalla per saber si plourà. I aquí és on ve el que et deia al començament d’aquest text, que acabo fent teories de tot, perquè el que vaig concloure és que no només és absurd no anar a veure la sortida del sol perquè t’han dit que plourà sinó que tampoc té cap mena de sentit deixar de fer coses pel que et diuen els altres, que no té propòsit renunciar a l’experiència de la vida pròpia en nom d’una hipòtesi aliena.

La sortida de sol d’aquell dia va ser, sense exagerar, una de les millors que he pogut veure en els últims temps. I les experiències de desobediència que vaig anar recordant mentre feia venir la llum passa a passa, les més valuoses del meu llibre de records. Potser perquè van reclamar l’ús del coratge, potser perquè van reivindicar el present, potser perquè van ser el resultat de fer coincidir els pensaments amb les paraules i el cor.

Què t’han dit que no facis, avui?

Comentaris

    Xexu Abril 9, 2021 2:15 pm
    Què t'han dit que no facis, avui? Sortir de la comarca... I és que a la meva comarca no hi ha sortida de sol!
    Rosa Gatell Abril 10, 2021 9:47 pm
    No recordo que m'hagin dit res que no fagi, però sí que fagi, i ja per això, no ho faig, i menys si aquests fes, te un to més que imperatiu. I és que una, fa anys que no és una criatura que la modeiges com la plastilina. I com tu, Andrea venero les sortides del sol. "Bon dia tinguis, Pare Sol".
    Joju Abril 12, 2021 6:44 am
    Sempre pots entrar en la comarca veïna, tb és la teva.

Nou comentari