Filles d’Eva

Foto: Katie Cowden

La dona va nàixer amb la culpa enganxada a la pell, si us hi fixeu, culpa heretada de la primera pecadora, que es va deixar enganyar per una serp malvada, la molt ximple, i es va acabar menjant una maçana, motiu pel qual ara parim amb dolor. Té bastant de sentit. Es veu que si no se l’hagués menjat, ara els fills naixerien que donaria gust, cosa que no podem comprovar perquè ella va ser la primera, i és clar.

Va ensabonar llavors l’Adam, pobret, perquè també ho fes i així se’n va anar la innocència de la nostra espècie barranc avall, perquè suposo que llavors l’Adam, ja amb una mica més d’energies per haver ingerit una poma, va haver d’acabar violant-la perquè a qui se li acut anar saltironejant pel paradís amb els mugrons a l’aire, flirtejant tot el dia, i encara pitjor, flirtejant de nit, somrient-li descarada. I a sobre, l’Eva, la molt puta, després d’allò, va continuar menjant pomes com si res.

No la vol ningú, no la té mai ningú, però nosaltres, una mica, sí. Les filles d’Eva, hereves de la culpa. Les que ens sentim malament si tenim convidats a casa i algú no està còmode. Les que després de cuinar quatre hores per als convidats, resulta que un era vegà i no ho havíem preguntat o potser mentre sopàvem el gos s’ha pixat al menjador. Les que no arribem a tot. I les que cobrem menys.

Les que rebutgem amb remordiments un petó després que ens hagin convidat a una cervesa. O a una volta al món. I què. Nosaltres, filles d’Eva, resulta que hem de saber preveure per on anirà la cosa: no puc caminar per aquest carrer ara, perquè em percebran dèbil, perquè em miraran, em xiularan, em diran obscenitats i després se’n riuran, en el millors dels casos. No puc acceptar aquesta cervesa perquè no és gratis, porta un plus de deixar-se tocar el cul. Preveure que aquell “no em deus res” porta uns impostos que inclouen “però contesta’m com si et fessin gràcia tots els missatges que t’enviaré sempre que vagi calent”.

L’únic responsable dels seus actes és aquell qui els porta a terme. Per tant, si tu decideixes convidar-me a un concert, a un sopar, comprar-me una illa al Pacífic, fes-ho, que després tindré tot el dret a no deixar-t’hi entrar o a vendre-la per Wallapop, si vull.

Compte, perquè una cosa és empatia i l’altra, culpabilitat. Compte perquè fins aquí és meu i a partir d’aquí és teu. Compte perquè més val que ens comencem a fer responsables només d’allò que ens pertany a nosaltres, filles d’Eva, i deixar que tots els Adams facin el que bonament puguin amb la seva poma.