Foto: Vincent Anderlucci


Si pogués tornar uns instants a un moment concret i puntual de la vida que he viscut, tornaria a un d’aquells vespres en què ens acabàvem d‘enamorar. En què jo et posava una cançó i et deia l’hem d’escoltar sencera, i la següent l’escollies tu i l’havíem d’escoltar sencera i després decidir quin dels dos havia posat la millor cançó mentre ens passàvem d’un a l’altre la cigarreta feta amb paper de liar del llarg, perquè ens durés més, i bevíem, si era estiu, vi blanc amb glaçons perquè deies que així tindríem menys ressaca.

I el món ens era lleu, quan estàvem junts. Tenies les mateixes pors, els mateixos mals que jo. Babèliques i joves, les nostres ments covardes s’inventaven bombolles que ens acollien a tu i a mi sols, i amics, érem amics més que amants i no passava res si fèiem l’amor poques vegades. Em deies que el món estava fet de fulles mortes però que nosaltres érem molsa i em deies vine, vine, vine-abraça’m i ens curàvem igual que cura un silenci al final d’un pentagrama.

Vam parlar poc del futur perquè tots dos ho sabíem, que per encarar-lo s’havia de ser valent, més que nosaltres dos junts. El nostre amor fet encara de llet materna, que xuclàvem com nens amb la boca ben menuda i amb tota la por que se’ns acabés, sempre ho he pensat, devia anar a morir a la riba d’aquell mar on tiràvem les ampolles de vi blanc amb alguna nota a dintre, que jo sempre et deia escriu una cosa important, i tu només escrivies el títol de la cançó guanyadora menys un dia que no m’ho vas deixar veure però segur que hi vas escriure el final.

Nou comentari

Comparteix