Il·lustració: Eva Armisén
Ho llegeixes a la solapa del llibre que tragines avui: “Nedo bé, floto millor. Mai no m’ofego”. El deses al cistell i te’n vas cap a l’aigua. A tu t’encanta nedar, tot i que en vas aprendre tard. I flotes quan toca, quin remei. Ofegar-te? Algun cop has cregut que havies tocat fons, però ara saps que el fons de veritat –el fons del fons– és més avall.
El gran misteri de qualsevol platja és que hi hagi tanta gent a la sorra i tan poca en remull. Però no intentaràs fer canviar d’opinió els de les tovalloles: ja s’ho faran. Ets dona de minories, aquí també, i què. El teu lloc és un tros de mar.
Nedar fins a tocar l’horitzó és una temptació poètica. Et proposes, en prosa, arribar fins a la boia. I després fins a l’altra boia, catorze braçades més enllà. Això seria el paradís si no haguessis d’escrutar el terreny a la recerca de meduses. Una plaga que no recordes que existís fa tres o quatre dècades, quan només et feia por el tauró de la pel·lícula.
T’emborratxes de mar i el temps s’atura. Com més t’allunyes de la costa, més invencible et sents. El món no et fa tant de mal, amb la sal i el cel i el sol per companyia. Abans de tornar a tocar terra et regales una estona de fer el mort. Sempre et sorprèn que se’n digui així: res de res et fa sentir més viva.
25
0
