Fins i tot l’avi

Era la persona més alta del meu món i em sentia protegida al seu costat

Cristina Losantos
Cristina Losantos

L’avi em comprava els tebeos i les ensaïmades de tres en tres. El matí que em vaig deixar a l’autobús el cistellet de vímet amb la carmanyola, l’avi es va presentar a l’escola abans de l’hora de dinar, havent recuperat el cistell de la caputxeta urbana que tenia per néta. L’avi em duia al circ i al parc d’atraccions de Montjuïc. Avui veuràs la dona més alta del món amb l’home més baix del món, em deia: la Mary Santpere i el Torrebruno. L’avi era la persona més alta del meu món i em sentia protegida al seu costat.
 
Això va ser així durant onze anys i mig, abans de la primera embòlia. Els ulls en blanc i la bava que cau i l’hospital i la sorpresa: fins i tot l’avi es pot trencar. I ja per sempre el pànic que li agafés un segon atac justament un divendres, el dia que el meu germà i jo anàvem a dormir a casadelsavis, que no era una casa sinó un piset del Poblenou. El pobre home estossegava i se’m disparaven tres-centes catorze alarmes. Mentre feien el concurs de la carbassa me l’anava mirant de reüll, per si quedava inconscient o es moria allà assegut. Símptomes de l’infart cerebral, un dos tres, responda otra vez. L’avi Llorenç se m’havia encongit de cop.
 
Encara va viure uns altres onze anys i mig, després de la primera embòlia. Però durant la segona part de la meva vida amb ell, l’àvia era jo.
 

Eva Piquer

Comentaris

    aurora benet Desembre 21, 2016 3:38 pm
    Molt tendre i delicat
    Sara Bagés Desembre 21, 2016 3:50 pm
    Em fa pensar en el meu pare. Què bonic, quina manera més delicada d'explicar aquests moments i les sevea conseqüències. Preciós.
    Anònim Desembre 21, 2016 4:44 pm
    Me identifico plenamente con tus palabras.. hasta en lo del 1,2,3.
    Anònim Juliol 29, 2017 10:55 am
    M' agrada molt lleguirte el meu avi va morir q jo tenia 11 anys en ting 48 no l' oblido. Eva tng al meu marit malalt tmb ets un exemple.
    Eusebia Fanega Juliol 29, 2017 11:28 am
    No vaig coneixer els meus avis., Em falta aquest complement. Gracies dels teus escrits.
    Anònim Juliol 29, 2017 1:53 pm
    M'ha fet pensar en el meu avi. El van operar de la pròstata i va tenir una embòlia a l'hospital. En una setmana el perdia.
    Mercè Carner Juliol 29, 2017 8:31 pm
    Molt tendre! Son records que s'asemblen a alguns que jo tinc, dels meus pares.
    Marguela Juliol 29, 2017 8:45 pm
    Quin plaer compartir els teus escrits. Em fas plorar, somriure... viure. Gràcies Eva Piquer!
    Mamavi Juliol 30, 2017 7:21 am
    La vida que s'acaba i la que comença amb els llaços de l'amor. Com ens estimem avis i nets i nets i avis! Molt bonic.
    Elnomdelarosa Juliol 29, 2019 11:05 pm
    Quin text tan delicat! M'he recordat del meu avi, que també era el senyor més alt del meu món, i m'acompanyava a classes de dibuix i de sardanes, i em duia al cine, a veure reposicions de les pel•lícules dels germans Marx. El destí va fer que fos la primera neta: vaig poder gaudir més temps dels avis.
    Anònim Juliol 29, 2019 11:52 pm
    El meu avi també era l'home més alt del món, i també em sentia protegida al seu costat.
    M.Claustre. Juliol 31, 2019 6:13 am
    Que bonic Eva! Els anys passen pero dels records q et deixen els avis en tens plena la memoria i et serveixen per passar la sabiduria q ells t.han ensenyat, als q venen darrera teu. Fills, nevots... Els avis son la sabiesa autentica de un pais.
    glòria olivella Agost 1, 2019 12:56 pm
    Eva, Els meus avis també eren del Poble Nou. Recordo tantes coses d'ells: com l'avi em feia riure menjant-se els cigrons punxant-los d'un en un, la seva cara tan trista quan els pares renyaven els fills, els seus pantalons de pana gruixuda, com em saludava "què fa la ganàpia, avui?". Ara que hi penso: era el meu iaio, no el meu avi. Fa més de mig segle que va morir. Me l'estimo.

Respon a glòria olivella Cancel·la les respostes