L’avi em comprava els tebeos i les ensaïmades de tres en tres. El matí que em vaig deixar a l’autobús el cistellet de vímet amb la carmanyola, l’avi es va presentar a l’escola abans de l’hora de dinar, havent recuperat el cistell de la caputxeta urbana que tenia per neta. L’avi em duia al circ i al parc d’atraccions de Montjuïc. Avui veuràs la dona més alta del món amb l’home més baix del món, em deia: la Mary Santpere i el Torrebruno. L’avi era la persona més alta del meu món i em sentia protegida al seu costat.
Això va ser així durant onze anys i mig, abans de la primera embòlia. Els ulls en blanc i la bava que cau i l’hospital i la sorpresa: fins i tot l’avi es pot trencar. I ja per sempre el pànic que li agafés un segon atac justament un divendres, el dia que el meu germà i jo anàvem a dormir a casadelsavis, que no era una casa sinó un piset del Poblenou. El pobre home estossegava i se’m disparaven tres-centes catorze alarmes. Mentre feien el concurs de la carbassa me l’anava mirant de reüll, per si quedava inconscient o es moria allà assegut. Símptomes de l’infart cerebral, un dos tres, responda otra vez. L’avi Llorenç se m’havia encongit de cop.
Encara va viure uns altres onze anys i mig, després de la primera embòlia. Però durant la segona part de la meva vida amb ell, l’àvia era jo.
5
0
