Flors, violes i amor

Estimar per si sol és preciós, però que et corresponguin és l'hòstia

Foto: Hamza Butt


L’altre dia m’explicava una amiga que s’esforça a acceptar un amor no correspost que s’ha de repetir que n’hi ha prou amb estimar, i que si a sobre t’estimen és un privilegi. Vaig donar-li la raó amb la certesa que estimar per si sol és preciós, però que et corresponguin és l’hòstia, coi. Vaig dir-li alguna cosa així com quan estàs enamorada sents una espècie d’escalf al pit que no pots sentir de cap altra manera, que és com no estar sola, que fa menys fred.

Vaig tornar a treure el tema amb una altra amiga, que em demanava si vols dir que si saps segur segur que no et corresponen, el fred no és més gran? Depèn.
 
A l’institut vaig tenir una professora que es deia María, com jo, però ella amb accent perquè era castellana. El primer que ens va explicar el primer dia de classe va ser que de joveneta s’havia enamorat d’un professor de literatura i allò li havia canviat la vida, perquè ella, que sempre havia sigut mala estudiant, aquell curs es va convertir en la primera de la classe només per impressionar-lo. No es va acabar casant amb el professor, ni tan sols el professor va saber-ho mai, però a ella allò que sentia l’havia fet millor, ens deia que li havia despertat l’amor cap a tot el que ell estimava: la literatura, la poesia, l’educació.
 

Crec que la cosa va per aquí: hi ha amors que ens fan millors i n’hi ha que no. Hi ha gent que passa per la nostra vida i de vegades ni se n’adona però hi ha deixat un rastre de romaní. I d’altra que, valga’m déu, gairebé ens destrueix. D’aquest últim tipus de gent, fuig, fuig!
 
Això no treu que, si tens la sort d’enamorar-te d’algú que et fa millor, quan ja no, si ha deixat de correspondre’t, baixis un moment als inferns ni que sigui a saludar. A veure si algú per allà sap què fer-ne, d’aquest amor immens que tens guardat en un sac de jute i que ara arrossegues per un camí polsós. Ara que a l’altre se l’ha emportat un tsunami i tu t’has quedat allà al mig d’un descampat, molt sola. Morta de fred.
 
El cas és que aquest sac és ben ple de coses bones que no saben desaparèixer. Potser que l’agafem i l’aboquem a la nostra habitació, al despatx o al jardí per fer-hi créixer flors, violes i romaní. Que d’una emoció tan bona no en pot sortir res dolent.
 

Comentaris

    Il.lusió Agost 22, 2017 11:47 am
    Hola, La il·lusió i l'entusiasme que provoca estar enamorat, que t'empeny, que et fa aixecar del terra i arrancar a volar, és el motor més poderós, l'energia més infinita, la més addictiva de les drogues. Normal que no hi vulguis renunciar a aquesta sensació. Cal, doncs, lluitar per ser correspost. Perseverar. Persistir. Perquè aquesta intoxicació de felicitat no acabi mai, perquè duri tota la vida. Perquè no hi ha res més semblant al paradís a la terra. I cal fer-ho saber a l'altra persona implicada, perquè probablement ni s'imagina el què representa per nosaltres. Coincideixo amb el teu article punt per punt. Mai deixem d'estimar

Nou comentari

Juan Miguel Morales
Envia'ns un àngel que sigui com tu
Aniré com quan anàvem junts/ darrere les teves passes,/ d'esquena al futur
Més entrades...
Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...