Foto: Chiara Baldassarri
Hola, bon dia. Som na Neus, una dona tímida que viu en una illa. Escric. Pel que sembla, no ho faig en les millors condicions. O sí: acab d’arribar al Catorze. I ni tan sols he hagut de desplaçar-me ni dur equipatge. Simplement, m’hi han acollit, i això no té preu. Feia temps que desitjava tenir un petit lloc per a mi sola, que fos bonic, alegre i, alhora, silenciós. No suport el renou de les grans ciutats. Fins i tot Palma, la meva, tan petitona, ja s’ha tornat impossible. Ja no la reconec. M’hi trob fora de lloc. Abans era preciosa: era molt fàcil trobar-t’hi bé. Però ara ja és com totes les ciutats turístiques del món. De mitjana, Palma rep 45.000 visitants al dia. Tot el centre s’ha convertit en un gran parc temàtic de terrassetes, botigues cares i vianants de qualsevol indret que t’impedeixen caminar pels carrers de souvenirs. No és Palma. I això anirà augmentant, perquè aquí tenim un col·lectiu d’hotelers que sempre ploren. Mai els sembla prou. En fi. Però no voldria desviar-me gaire del que pensava dir.
Sí, la veritat és que jo em conform amb ben poc. Una pàgina en blanc a la pantalla de l’ordinador i algun lloc on esperin rebre-la després, ja plena de paraules. L’únic que passa és que necessit silenci. Només deman això. I cada cop es fa més difícil trobar-lo. En el món actual tot és renou. Un renou eixordador que fereix tots els sentits, i no només l’oïda. O això és el que em sembla a mi. Un soroll feréstec que, com un bombardeig, no ens deixa concentrar. Deia Truman Capote en el seu pròleg d’un llibre de contes que una vegada André Gide, amb qui havia coincidit en un viatge a Sicília, li va ensenyar un proverbi àrab molt savi: «Els cans lladren, però la caravana avança». En aquell moment l’escriptor americà es trobava molt fustigat per les crítiques i l’altre li va voler fer entendre que no n’havia de fer gaire cas. No podem negar que el vell escriptor francès va tenir raó. Idò això, per molt difícil que sigui, gairebé impossible segons el meu parer, és el que jo voldria poder fer. És igual si els cans no paren de lladrar, si els seus lladrucs ens deixen sords durant uns instants; la caravana ha de continuar fent el seu camí i avançar. El pes de la vida, i d’aquest món del qual cada vegada em sent més aliena i allunyada, no m’ha d’esclafar.
Jo ara tendré un nou espai on aixoplugar-me. Un lloc bonic i alegre. I si cal, em posaré taps a les orelles quan no pugui aguantar més aquest renou tan fort. El silenci serà el meu cau. En deixaré la porta oberta per si algú hi vol entrar.
11
1
