Fora de lloc

Un renou eixordador que fereix tots els sentits, i no només l'oïda

Foto: Chiara Baldassarri


Hola, bon dia. Som na Neus, una dona tímida que viu en una illa. Escric. Pel que sembla, no ho faig en les millors condicions. O sí: acab d’arribar al Catorze. I ni tan sols he hagut de desplaçar-me ni dur equipatge. Simplement, m’hi han acollit, i això no té preu. Feia temps que desitjava tenir un petit lloc per a mi sola, que fos bonic, alegre i, alhora, silenciós. No suport el renou de les grans ciutats. Fins i tot Palma, la meva, tan petitona, ja s’ha tornat impossible. Ja no la reconec. M’hi trob fora de lloc. Abans era preciosa: era molt fàcil trobar-t’hi bé. Però ara ja és com totes les ciutats turístiques del món. De mitjana, Palma rep 45.000 visitants al dia. Tot el centre s’ha convertit en un gran parc temàtic de terrassetes, botigues cares i vianants de qualsevol indret que t’impedeixen caminar pels carrers de souvenirs. No és Palma. I això anirà augmentant, perquè aquí tenim un col·lectiu d’hotelers que sempre ploren. Mai els sembla prou. En fi. Però no voldria desviar-me gaire del que pensava dir.

Sí, la veritat és que jo em conform amb ben poc. Una pàgina en blanc a la pantalla de l’ordinador i algun lloc on esperin rebre-la després, ja plena de paraules. L’únic que passa és que necessit silenci. Només deman això. I cada cop es fa més difícil trobar-lo. En el món actual tot és renou. Un renou eixordador que fereix tots els sentits, i no només l’oïda. O això és el que em sembla a mi. Un soroll feréstec que, com un bombardeig, no ens deixa concentrar. Deia Truman Capote en el seu pròleg d’un llibre de contes que una vegada André Gide, amb qui havia coincidit en un viatge a Sicília, li va ensenyar un proverbi àrab molt savi: «Els cans lladren, però la caravana avança». En aquell moment l’escriptor americà es trobava molt fustigat per les crítiques i l’altre li va voler fer entendre que no n’havia de fer gaire cas. No podem negar que el vell escriptor francès va tenir raó. Idò això, per molt difícil que sigui, gairebé impossible segons el meu parer, és el que jo voldria poder fer. És igual si els cans no paren de lladrar, si els seus lladrucs ens deixen sords durant uns instants; la caravana ha de continuar fent el seu camí i avançar. El pes de la vida, i d’aquest món del qual cada vegada em sent més aliena i allunyada, no m’ha d’esclafar.

Jo ara tendré un nou espai on aixoplugar-me. Un lloc bonic i alegre. I si cal, em posaré taps a les orelles quan no pugui aguantar més aquest renou tan fort. El silenci serà el meu cau. En deixaré la porta oberta per si algú hi vol entrar.

Comentaris

    Pepo Setembre 18, 2019 12:09 pm
    Crec que has trobat el lloc ideal, acolliment, respecte, tranquil·litat, on et deixerant ser tu. Salut2019
    Paulina Ros Setembre 18, 2019 3:10 pm
    Quin cau més agradable el silenci, gràcies per deixar-hi la porta oberta
    SPI Setembre 18, 2019 5:05 pm
    Caram Neus, que bé que ho dius, comparteixo tot el què dius... i malauradament aquesta taca de fressa/suroll, s'escampa per tot arreu sense aturador. Haurem de fugir enllà, enllà per trobar la fressa que no sigui empastifada pels animals humans.
    anònim Setembre 18, 2019 9:58 pm
    Un text molt bonic. Benvinguda!
    Anònim Setembre 19, 2019 12:04 pm
    Crec que ens agradarà molt aquest silenci escrit amb paraules tan boniques
    Anònim Setembre 19, 2019 5:36 pm
    Preçios aquet escrit, benvinguda, junts farem silenci " escoltan " las tevas paralelas escrites.
    Àlex Volney Setembre 19, 2019 6:29 pm
    Preciosa reflexió
    Anònimlakaty Setembre 21, 2019 8:07 pm
    M'agradat molt!
    Anònim Setembre 22, 2019 12:01 am
    Juntes escoltarem el silenci Neus.
    Anònim Setembre 22, 2019 7:25 am
    Aquí ens retrobarem. Belles paraules!
    Anònim Setembre 22, 2019 9:23 am
    Es cert, anem acceptant sorolls que emmudieixen els pensaments
    Anònim Setembre 22, 2019 12:33 pm
    MOLT BONIC!! JO TAMBÉ VOLDRIA ENTRAR.
    Àngels Torras i Albert Setembre 22, 2019 5:48 pm
    Cert. Sense el silenci necessari mai podrem escoltar l'altre ni a Nosaltres mateixos com ens mereixem. El so eixordador de la nostra societat a imposat el soroll a les paraules.
    Mallorquina Setembre 22, 2019 8:59 pm
    Un plaer lletgir el teu article...jo també enyor la ciutat de Palma, ara és per tornar locos..no ens queda més remei que cercar el nostre petit refugi de silenci..

Nou comentari

Juan Miguel Morales
Envia'ns un àngel que sigui com tu
Aniré com quan anàvem junts/ darrere les teves passes,/ d'esquena al futur
Més entrades...
Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...