Una foto dolenta

Que només pensaves en l’instant, flonjo i volàtil, i en el que el compartia amb tu

Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: Travis Wise


La gràcia o la (des)gràcia de les fotos és que ens delaten. Delaten la felicitat desbordada, el somriure forçat, la pressa per capturar l’instant o l’esforç del qui la fa més per fer-la que per quedar bé. Perquè també existeixen les fotos dolentes i aquestes, i perdoneu que porti la contrària a les patums de la llumeta i el flaix, són les millors. Són les que demostren que no t’has rentat bé les dents, que portes un conjunt estèticament poc treballat i que tots tenim papada. Però també demostren, i és això el que les fa especials, que en aquell moment t’era igual un all que una ceba. Una pastanaga que un bròquil. Que només pensaves en l’instant, flonjo i volàtil, i en el que el compartia amb tu. Que ni més contrast, ni menys brillantor, ni cap trauma d’autoestima infantil, per més que digués el coi de psicopedagog del parvulari. Tot fantàstic. Tot a lloc.
 
Hi eres, hi éreu. I més enllà de les eufòries o de les escenes almodovarianes, la vida també estava, està, feta d’instants vulgars. Instants desenfocats, seriosos, imperfectes, borrosos. Instants que acaben formant el trencaclosques de tota una història molt rara però molt bonica. Potser, amb el temps, només acabarem recordant les fotos dolentes, les que no ens va fer vergonya ensenyar de tan feliços que érem. Perquè ens era igual 9 de març que 4 de novembre, baix que contrabaix, roquefort que brie, call jueu que Honolulu, un any i mig que quatre anys i dos mesos.
 
A la vida, com a les fotos, hi ha cops que dins la imperfecció tot és perfecte. I que duri, penses, penseu, mentre a la ràdio comenten que selfie ha estat el neologisme de l’any.

Nou comentari

Coneix la història de les científiques
El CosmoCaixa posa el focus en la imprescindible aportació de les dones al món científic
Més entrades...